Concert total pel Guillermo

La música, l’ànima de la seva vida, i el periodisme, el sentiment de justícia que requereix i a què ell es va dedicar amb l’esperit d’un home de bé, van estar junts en una vetllada que semblava dictada per ell: sobrietat, ritme, alegria, essència i valor del que mereix dir-se.

Javier Moll, president de Prensa Ibérica, va oferir la pedra de toc del ritme que va imprimir García-Alcalde a aquestes passions de la seva vida. Era, va dir Moll, a preguntes d’Humberto Orán, el mestre de la cerimònia, "la lleialtat intel·ligent". Mai va deixar, com a periodista, que un dubte es convertís en una notícia, mai va permetre que un comentari anés més enllà del que marca el cànon del periodisme: el que passa és sagrat, el que s’opina cal verificar-ho.

Em vaig asseure al costat dels meus companys d’ofici i vaig prendre notes com si els les hagués de passar a ell perquè titulés la crònica; em vaig estar fixant en la seva dona, en la seva filla, en la seva germana, en els que escoltaven enmig d’un silenci que també semblava musical, em vaig estremir amb ritmes que semblaven vinguts de l’aire dels vents de Las Canteras o del Médano, i vaig estar atent a tot el que es movia a l’escenari, aquestes veus musicals que per un temps van ser també música de paraules dels que tant el van conèixer.

A Moll li va tocar obrir el diàleg que Orán va impulsar com remenant partitures. El Guillermo va ser amb ell l’arquitecte d’una època difícil de l’avenir canari, quan aquest es debatia entre colònia o xampú... La Provincia va ser, gràcies al cartesianisme patriòtic d’aquests directius periodístics, paladí de la manera de ser que ara continua caminant entre mars. No només era la intel·ligència d’aquella època, sinó que, a més, va dir Moll, aquesta "lleialtat intel·ligent" es va posar al servei d’una manera de dir, d’escriure, que era capaç de tocar tots els pals, sempre amb l’aire del que sap.

Una música, a més, no improvisada, basada en la claredat que dona el saber divers a què va tenir accés. D’aquesta precocitat, també musical, es va fer partícip Tomás Marco, que va ser en temps de la joventut còmplice de la saviesa d’aquell noi que semblava periodista del ritme de la música, llavors rabiosament nova. Rosario Álvarez va aprofundir en el so d’aquests sabors i va aportar la crònica d’un accident: fa anys, el jove Guillermo va estar a punt de morir en aquest mateix auditori quan des de dalt va caure un objecte quan ell acabava d’abandonar l’escenari.

Marta Chirino, la filla de l’escultor, va explicar com Martín i Guillermo compartien música i filosofia, en l’espiral de vent que va ser la seva conversa sense parar. Vaig prendre nota de tot, vaig remarcar les paraules lleialtat, elegància, progressisme, somniador, treball, intel·ligència, admiració, crític, Wagner o Mahler, i amb aquest vocabulari em vaig endinsar en la música.

Em va impressionar la combinació d’aigua i foc, i ritme, naturalment, que va imprimir Gustavo Díaz-Jerez al piano amb què va traslladar a l’auditori el so de la farga de Chirino...

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Vaig escoltar, amb la passió que els profans assistim als descobriments, les veus clàssiques de Raquel Lojendio i de Manuel Gómez Ruiz, fins que, al final, Orán va llegir el que Mahler va dir al final dels seus dies: "He abandonat el món...".

El que segueix té a veure amb el que es va dir sobre aquest home del periodisme i de la música, que va ser una intel·ligència al servei dels altres, de les seves dues terres (Astúries i Canàries) i de la defensa d’un tresor que és part de la seva música: l’amistat, l’assumpte principal de la seva obra i el signe que va fer imprescindible per a tants el sentit de la seva vida: estar amb d’altres, ajudant.