Salut mental

Quan l’apocalipsi està a 90 segons

Centenars de menors tenen diàriament un dolor tan intens que volen deixar aquest món sense haver-lo viscut

El tic-tac dels rellotges ens apressa a anar més lluny, més ràpid, quan ens convindria viure segon a segon com si no n’hi hagués cap altre darrere

Carol Álvarez

Tinc a casa, en una paret, un rellotge de ceràmica divertit, amb un gat enroscat plàcidament entre les indicacions de les tres i les nou. Les minuteres que haurien de girar i molestar-lo periòdicament al seu pas per la franja horària on està dibuixat, no ho fan: dorm feliç perquè alguna cosa falla al mecanisme i tot i que tingui piles noves, el rellotge calla, quiet. Quan el miro penso en l’"aquí i l’ara" que convida a no fer res, perquè al costat d’aquesta paret del menjador el temps no passa i si no passa es pot crear una bombolla única on tot està bé, controlat, no hi ha pressa ni angoixa ni tampoc dolor. Aquest rellotge de ceràmica és la nèmesi del rellotge de l’apocalipsi, aquest del qual tant es parla aquests dies perquè els científics que custodien el seu engranatge simbòlic, que a partir de fórmules i càlculs de probabilitat aventura quant falta per al desastre de la fi del món, l’han ajustat i ens han dit que ja estem oficialment a 90 segons del final de la humanitat: el còctel de guerres obertes, riscos nuclears i de pandèmies, escalfament global i altres crisis climàtiques ens han empès a l’abisme de la nostra història. ¿Com no estar angoixats?

L’ansietat i les depressions s’estenen en la nostra cultura com si portessin aquest tic-tac del rellotge incrustat a l’ànima, ja des de joves: la pèssima salut mental dels adolescents ha posat en guàrdia les administracions i les famílies. La pandèmia de covid i els canvis d’hàbits, l’aïllament va influir molt en l’estat d’ànim, però si persisteix el dolor és per una suma de factors: a la pandèmia ja arribem malmesos, amb una crisi de confiança i frustració molt alta. Les últimes enquestes sobre la salut mental dels joves catalans ha llançat xifres optimistes, perquè almenys s’ha detectat que els intents de suïcidi entre els menors d’edat han disminuït, en la qual cosa els especialistes volen veure una tendència. Entre gener i juny de l’any passat es van activar un 6,29% menys alertes que l’any anterior del Codi Risc Suïcidi a Catalunya, això és, els operatius que es despleguen quan detecten un cas a partir de la petició d’ajuda d’un menor o del seu entorn.

Però continuem parlant de 730 nens i adolescents en situació d’extrema angoixa, que és el més semblant a un dolor tan intens que un vol deixar aquest món que amb prou feines ha experimentat. El dolor s’està combatent en bona part amb medicació: l’altra cara del problema és que estem tractant el dolor amb psicofàrmacs fins a un punt en què en els últims temps han pujat un 25% entre els menors per una atenció de trastorns mentals més gran, sí, però també per la dilatada llista d’espera de metges especialistes que paren el temps amb ansiolítics a falta d’hores a la seva agenda per començar teràpies més lentes però eficaces i duradores.

Notícies relacionades

El malestar psíquic es combat amb fàrmacs com es fa amb les molèsties físiques de més o menys gradació, fins als càncers més agressius o terminals que eleven el llindar del dolor a nivells que ningú hauria de sentir, i d’allà el boom del consum d’opiacis, la crisi del fentanil, la generació narcotitzada, fruit de la llei d’oferta i demanda més ferotge. "El dolor és dolor" és la gran mentida que ha impulsat una indústria amb clarobscurs.

Del dolor mental al físic hi ha una distància que es pot escurçar molt fins a ser gairebé inexistent, i el tic-tac dels rellotges ens apressa a anar més lluny, més ràpid, millor, quan ens convindria en massa ocasions a posar fre, parar la vida i experimentar segon a segon com si no n’hi hagués cap altre darrere. L’apocalipsi pot ser a 90 segons, però no tenim per què recórrer-los.

Temes:

Crisi

Inicia sessió 0 Comentaris

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques