La societat de la pluja

Anar veient La societat de la neu al telèfon mòbil dins d’un avió. Els deu haver arribat en vídeos i fotos d’internet. Jo ho vaig presenciar l’altre dia en un vol de tornada a Barcelona: una passatgera absorta en la tragèdia aèria dels Andes mentre menjava doritos sobrevolant Astúries.

En els comentaris als vídeos viralitzats, la gent recorre a l’humor o titlla aquest tipus de persona de psicòpata. I és cert que és una cosa així com posar-te Titanic en un creuer o Tauró a la platja, fins i tot com llegir El nedador del mar secret a la sala de parts mentre puja l’oxitocina. El més habitual és pensar que estàs davant una persona irreflexiva o immune a la por. Però també pot ser el contrari: un ésser atemorit que s’està preparant per al pitjor i per a qui les indicacions del personal de vol (com bufar l’armilla) són insuficients. "Vet aquí una persona sòlida, que mai es quedarà sense paper higiènic", vaig pensar, mirant a la meva companya de vol. "Guarda’t algun dorito per a després", vaig afegir mentalment.

En realitat, jo no puc opinar gaire perquè, des que vaig veure la pel·lícula, soc una mica més astut. Ja a la cua d’embarcament, escanejo tots els passatgers calibrant com respondria cada un davant una situació tan extrema. Gairebé els miro com un divorciat analitzant possibles parelles en una discoteca del Maremagnum. És una espècie de càsting macabre que acaba sempre en automenyspreu: em miro i concloc que no arribaria a la primera nit.

És com aquella vinyeta que satiritzava els ambients creatius de Barcelona. Un tipus estirat a terra i amb els braços en creu i algú preguntant: "¿Algun metge a la sala?". I unes cinc persones aixecant el braç per dir la seva professió: quatre djs, dos dissenyadors i un escriptor.

A l’avió de la Força Aèria Uruguaiana del 1972 va cabre l’esperança, perquè es tractava d’un vol contractat per portar un equip de rugbi a Xile. Un munt de joves en plenitud, atlètics físicament i intel·lectualment. Amb una amiga imaginàvem l’altre dia què passaria si fossin escriptors de mitjana edat: crec que no sobreviuríem ni a una avaria de Rodalies al Vallès. La situació més extrema potser hauria sigut aquell dijous d’aglomeracions al Primavera Sound. De fet, a Barcelona ni tan sols cau aigua del cel, així que un petit xàfec que ens enxampés travessant plaça Catalunya ens convertiria en La societat de la pluja.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Ens posem tutorials de YouTube per carregar una bombona de butà, fer el nus de la corbata o penjar un quadro. "¿Algú sap com connectar els cables d’aquest aparell de ràdio de la cabina per demanar auxili?", preguntaria un hipotètic líder. "No, ¡però jo tinc un pòdcast de true crime!", saltaria un, a qui tres o quatre afegirien que ells també, de tuitliteratura o de poligàmia en temps de precarietat afectiva. "¿Algú que camini 20 quilòmetres per trobar ajuda?", diria un altre, i només aixecaria la mà un tipus dient que ell fa el transbord de passeig de Gràcia tres vegades a la setmana. Em mirarien a mi i jo m’encongiria d’espatlles i cediria el que porto a la meva maleta: dues galetes Dinosaurus Artiach, diversos cables embullats, un carnet de soci del Zoo i un exemplar d’El estilo de los elementos, l’últim i fascinant llibre de Rodrigo Fresán, de 788 pàgines (potser me’l reclamarien per a la foguera o per acabar amb mi al més aviat possible, tirant-me’l al cap).

Molts de nosaltres formem part d’una generació amb un coneixement de nínxol i una habilitat pretecnològica àmpliament superada per qualsevol bonobo matusser. Sabem donar-nos d’alta i baixa d’autònoms, però els problemes arriben quan falla la cisterna del vàter. Segurament, si s’estavellés l’avió acabaríem demanant al del costat que ens truqués a veure si trobàvem el nostre mòbil entre la runa. I després, com vam fer en pandèmia, ens posaríem juntets, potser compartint una manta, donaríem de baixa algunes subscripcions per compartir un sol compte i aniríem al menú de Netflix. "¿Què posem?", diria algú. Dubtaríem, paralitzats una bona estona, però, bé, el temps no seria el principal problema. "Doncs diuen que La societat de la neu és xula", proposaria aquell dissenyador gràfic d’Avilés. Doncs vinga, la posem. "Esperar i confiar", diria jo, citant El comte de Montecristo, i aquesta seria la meva millor aportació.