Kalgoorlie, malson climàtic

Les paraules van prenyades de significats, més enllà del que diuen els diccionaris i el saber comú. També d’històries i emocions íntimes, cada paraula és una explosió dels sentits diferent segons qui l’escolta o la llegeix. Barcelona és moltes coses també, però en el 2008 de la sequera, si la pronunciaves a l’Austràlia que s’acostava al seu estiu era sinònim de Jocs Olímpics, sí, però també de barcos carregats d’aigua. Va ser el 2008 quan fins a dos vaixells contractats per la Generalitat van subministrar aigua per la històrica sequera que va assolar Catalunya, encara en xoc pels primers grans assots de la crisi climàtica que s’anaven materialitzant arreu del món.

Han passat 15 anys d’aquella mesura extrema que va admirar i va espantar alhora el continent habitat més sec del món, Austràlia. Sempre cerques en els altres allò que t’uneix, i si alguna cosa ens uneix amb els Antípodes és aquest horitzó de futur climàtic, amb una població gentrificada pel clima, que buida zones forestals per por dels incendis i la costa perquè la temperatura no deixa de pujar. El país sempre va créixer per les vores, com Islàndia: on a l’illa de foc creixen els volcans i els massissos muntanyosos, als Antípodes es desenrotlla el desert més sufocant i temut, el no-res vermell.

Aquesta setmana és la ciutat més gran de l’outback, l’interior àrid, Kalgoorlie, la que té en suspens al continent mentre s’aproxima als 50 graus. No és només la calor: els incendis i les tempestes elèctriques de l’estiu mantenen sense electricitat més de 20.000 ànimes, cosa que significa que fa dies que estan sense aire condicionat, sense neveres, sense internet o telèfon en molts casos, incomunicats i a la seva sort. Centres hospitalaris i botigues han tancat les portes, i el subministrament alternatiu de gas amb prou feines arriba per mantenir oberts dos supermercats que venen menjar enllaunat. Per no poder, no poden ni marxar de l’infern: les gasolineres atrapen a les seves cues quilomètriques els cotxes. La crida a la calma de la policia no pot ser més descoratjadora: demana als habitants de Kalgoorlie que tinguin cura dels seus veïns, la manera més amable d’anunciar-los que estan sols davant el desastre. ¿A qui se li va acudir anar-se’n a viure allà? Els primers pobladors no natius de la zona ja sabien que no hi havia aigua, però la febre de l’or i de l’exploració va poder més que el sentit comú. Van necessitar l’ajuda dels aborígens per trobar aigua potable, que de vegades només s’endevinava per la presència d’enormes granotes polsoses semiocultes a la sorra que, com els camells, emmagatzemen reserves d’aigua. Garantir l’aigua a la zona es va convertir en un negoci en si mateix al segle XIX en un entorn així, i el líquid es va convertir de seguida en més valuós que l’or que anaven a buscar. Però allà segueixen. Kalgoorlie, sinònim tradicional d’aventures motxilleres, és ara un malson.

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

Mentrestant, en les nostres latituds, vivim instal·lats en una borrasca que ha deixat nevades i pluges, sí, però que continua sense proveir de les reserves que necessitem de veritat els embassaments i les muntanyes. El temps transcorre de manera inexorable cap al nostre estiu, que no ha de ser tan apocalíptic com el de Kalgoorlie, però que ens ha de fer veure, com una ullera de llarga vista, el que està per arribar si no canviem de rumb.

Els nostres mesos de calor amb aire condicionat al màxim i piscines necessiten una revisió urgent, i això passa per buscar idees en altres llocs que ja viuen en condicions més extremes que les que coneixem. El recurs, amb mesura, a l’aigua freàtica, la millor explotació de l’aigua salada, el condicionament de les llars, no són solucions que es puguin aplicar de la nit al dia.