La tossuda realitat del Barça

El problema del Barça no és el seu president, Joan Laporta. Tampoc l’entrenador del primer equip masculí, Xavi Hernández. El problema del Barça és la mala digestió que els socis, els directius i els tècnics van fer de l’era Messi, que aquest dilluns va tornar a ser The Best, ara sense el Barça. La mítica història del tovalló en què Reixach va estampar la seva firma a canvi d’un tractament per als seus problemes de creixement ha ocultat durant una dècada les debilitats d’un club que fa massa temps que pensa que és més que un club. Però la realitat s’ha acabat imposant. Sense Messi, al Barça li costa fins i tot ser un club, especialment un club propietat dels socis. La mala classificació a la Lliga i la vergonyosa derrota contra el Reial Madrid a la final de la Supercopa han posat en evidència la crisi larvada que viu el club.

La història és tan fàcil d’explicar com difícil de digerir. Durant aproximadament 10 anys, el Barça va tenir uns ingressos extraordinaris gràcies a l’excepcionalitat del joc de Messi i dels ingressos derivats pels títols que li va fer guanyar. Messi no havia costat un euro i no era necessari amortitzar-lo. Amb aquests diners, primer Sandro Rosell i, de manera encara menys traçuda, Josep Maria Bartomeu van multiplicar els fitxatges fallits i van augmentar els sous als que no eren Messi, especialment als amics de l’astre. El resultat és que Messi va marxar amb la carta de llibertat sense generar ingressos addicionals i el club es va quedar amb una massa salarial inassumible sense els títols de Messi, sense un estadi renovat i sense cap crac a la recambra. Bartomeu se’n va anar per la porta del darrere i Laporta va reaparèixer convençut de ser el veritable Messi, però el que ha acabat aconseguint és posar el club al peu dels inversors perquè, d’una manera o una altra, l’acabin comprant. A EL PERIÓDICO fa mesos que ho expliquem malgrat que el president ens ha volgut ignorar col·locant-nos en el que denomina madridisme sociològic. Però no, la realitat és tossuda.