Impertèrrits
Em va semblar que Sílvia Orriols interpretava el paper de la ungida que es contempla com l’escollida per ser protagonista d’una consagració
Al mes de juny, fa set mesos, vaig anar a Ripoll per assistir a la constitució de l’ajuntament i a la previsible investidura com a alcaldessa de Sílvia Orriols. No era clar que passés, perquè tota aquella setmana els partits de l’oposició havien mirat de signar un pacte per evitar que la dirigent d’Aliança Catalana fos la primera magistrada d’una vila que es vanta de ser el bressol de Catalunya i que en el mil·lenari monestir de Santa Maria honora la figura de Guifré el Pilós, el comte més simbòlic de la història del país. Al final, es van imposar els vincles (i els odis) que es generen en un poble per damunt de les voluntats polítiques dels partits i Orriols va ser alcaldessa. M’hi vaig fixar amb deteniment. Tant el parlar com el posat denotaven una convicció ferma en els postulats i una certa aura redemptora, amb totes les consideracions que venen al cas quan del que es tracta és de practicar el mil·lenarisme patriòtic. Em va semblar que Sílvia Orriols interpretava el paper de la ungida que es contempla a si mateixa com l’escollida per ser protagonista d’una consagració. Al mateix temps, tot el que l’envoltava era l’escenografia (amb acòlits matussers que exhibien el triomf amb un aire quasi circense) d’un espectacle potiner, ordinari, grosser.
Després de jurar sobre les pàgines fantasmagòriques d’una mitològica constitució catalana, ella i els seus companys de candidatura van accedir a la plaça de l’Ajuntament i, enmig de l’escridassada d’una concentració antiracista, van caminar fins a la seu del partit. La cercavila improvisada va recórrer tranquil·lament uns quants carrers estrets del Barri Vell i va anar a parar a un local que podia haver estat un garatge o una antiga botiga de Confeccions Rosa. En van sortir unes quantes ampolles de cava –gosaria afirmar que semisec i de dubtosa reputació– i ho van celebrar, mentre una colla de xavals magribins s’ho mirava de lluny. La caterva orriolista em va fer pensar més aviat en una festa d’aniversari de pressupost limitat.
Les maniobres dilatòries en l’empadronament que ha denunciat EL PERIÓDICO no em sorprenen. En la mirada altiva d’aquella dona hi feia niu el menyspreu a la llei i, en conseqüència, l’obediència a uns principis superiors que es concentren en una frase que la defineix en molts sentits: "Fa més de mil anys que els ripollesos bressolem, impertèrrits, la Nació Catalana". Si fa tant que la bressolen és que, en tot aquest temps, no ha deixat de ser un nadó. L’arrogància i la ignorància, l’esperpent, també són llavors del feixisme.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
