Una molt mala digestió

Però el que és realment preocupant i pertorbador va ser que, durant més de mitja sessió, Junts va assegurar que en tombaria els tres. Hi va haver investidura perquè no governés el PP amb Vox, però a la primera de canvi no hi havia majoria per governar. Puigdemont vetava i Pablo Iglesias deia no a Yolanda Díaz. La vicepresidenta segona va confessar: "Així no es pot governar".

Però ja ben passada l’hora del dinar, tot va canviar després d’una conversa telefònica entre Puigdemont i Santos Cerdán, secretari d’organització del PSOE, amb el ministre Bolaños enganxat al telèfon. Junts no participaria en la votació perquè els decrets passessin a canvi de concessions rellevants i pirotècniques que fins aleshores havien sigut inassumibles. Des de la baixada del 5% al zero de l’IVA de l’oli d’oliva a la supressió d’un article de la llei judicial i, encara més espectacular, de la cessió a Catalunya de les competències íntegres sobre migració, inclosa (segons Turull) la potestat d’expulsar immigrants il·legals i delinqüents.

Sánchez sobrevivia, però pagava un alt preu pel dantesc espectacle. ¿Es pot seguir així? Veus oficioses diuen: "Això no pot tornar a passar". Un votant socialista català, classe mitjana, m’envia un whatsapp: "El Parlament de la quarta economia europea no pot ser un mercat oriental. ¡Quina vergonya!". I una exdiputada socialista (sanchista): "El PSOE ha de replantejar la seva estratègia. Es pot perdre una votació encara que sigui important, però perdre la dignitat és irrecuperable".

Tots dos tenen raó i a més allò de les competències sobre immigració ha obert la caixa dels trons: ERC s’ha irritat; Urkullu, que té eleccions, ha exigit que Euskadi no sigui menys, i el Govern ha ofert el mateix a les comunitats que ho demanin. Però compte, també diu que això exigeix una llei orgànica amb majoria absoluta (176 vots) a favor i concretar-ne els detalls. Un embolic més, que obre la porta a més embolics.

¿És sostenible sobreviure perdent coherència de forma habitual? A més, continuar així és impossible tret que Puigdemont es converteixi –com sant Pau,- perquè els altres socis, no només ERC, no poden admetre davant els seus electors una espècie de vicepresident a l’ombra (però ben visible), amb poder de veto i sense cap deure.

El Govern pot estar davant un laberint sense sortida. Menystenir Puigdemont seria anar a un Executiu en minoria que no podria guanyar cap votació. Comparativament, la legislatura terminal de Felipe González hauria sigut el paradís terrenal. I seguir amb el mètode Puigdemont-Santos Cerdán exigiria continus salts mortals... i miracles successius. Però Sánchez és resilient. Pregunto a un exfontaner de renom. Gruny, però creu que sí. Caldria evitar al màxim els decrets llei que es presten a tots els xantatges a l’últim minut, sempre que sigui possible governar per decret desplegant lleis, tramitar pocs projectes de llei, que es negocien amb temps i que poden retirar-se en cas de desacord. ¿I el pressupost? Creu que acabaria sortint perquè, en cas contrari, el Govern no podria seguir i Puigdemont ha de mantenir-lo viu per la llei d’amnistia que, malgrat les esmenes del PP, gairebé no va tenir protagonisme.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Allò de dimecres té una molt mala digestió. En el cas que sigui digerible i no acabi en desenllaç fatal. Espanya va votar al juliol i va quedar clar que era impossible un Govern de la dreta més l’extrema dreta. Ara el pacte superfrankenstein ensopega a la primera. ¿Es pot governar Espanya sense algun acord de les dues Espanyes (la de dretes i la d’esquerres) i que no impliqui negar la Constitució que, sota observació militar, va consagrar "les nacionalitats i regions"?

¿Noves eleccions anticipades –amb el parèntesi de mesos que comportaria– desempatarien (una mica bé) la divisió dels dos blocs?.