Els Reis d’Orient a Waterloo

Un Govern feble a la Moncloa és el millor regal que els Reis d’Orient podien deixar a Carles Puigdemont. Junts té a les seves mans dosificar l’estabilitat del Govern de Sánchez, que, indirectament, afavoreix el PP si opta per formular les pulsions amb moderació constructiva. Fins i tot per allunyar-se de Vox li convé transmetre que en política no tot val precisament perquè la ciutadania sospita que per als polítics no hi ha res més que la picabaralla d’interessos partidistes.

Això passa fins i tot en els casos més anecdòtics. No feia falta armar tant escàndol perquè, a causa de la covid, l’Ajuntament de Madrid no va aconseguir contractar que representés el rei Baltasar i a recórrer a un actor de pell blanca adequadament maquillat. És clar que els polítics justiciers que s’han afanyat amb el teclat del mòbil per escandalitzar-se amb el racisme del PP o l’igualitarisme radical no van tenir en compte –per exemple– que encara hi ha nens que, sigui quin sigui l’exemple dels adults, creuen en els Reis d’Orient. En benefici d’un interès polític més aviat espuri, la controvèrsia va arribar d’immediat als platós de televisió. No va afavorir la il•lusió dels nens –molts o pocs– que l’anècdota tingués tanta exposició mediàtica. En fi, tal vegada és que el progressisme dona per fet que ja ningú creu en els Reis Mags o que són una llegenda obscurantista que necessita desaparèixer. Tot i així, encara queda marge per creure que els tres Reis d’Orient sempre acaben arribant a Betlem. Sigui com sigui, confondre el càsting d’urgència amb el racisme no és un signe de seny polític.

Tampoc ho seria proclamar que el cas del rei Baltasar il·lustra matemàticament la identitat del sanchisme. És una altra cosa, com Puigdemont ha pogut comprovar. En part, és una col•lecció d’escumes. D’una altra, un abús de ficcions i superofertes. Les travetes a Sánchez que Puigdemont ordeni al grup parlamentari de Junts poden afavorir Núñez Feijóo, si és que aconsegueix donar consistència en els missatges a l’electorat català. Els antics matrimonis de conveniència es fonamentaven en el quid pro quo: una part hi posava el llinatge i l’altra, patrimoni. El llinatge de Puigdemont són set escons, en coincidència amb una baixada de l’independentisme a les enquestes. El patrimoni de Sánchez són els comptes de l’Estat i la baixada de vots del PSC segons la demoscòpia. De forma correlativa, Pamplona s’ha convertit en un altre laboratori polític d’alt risc.

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

Mentrestant, a la Moncloa semblen confiar-ho tot a Vox. Tot el que faci Vox es trasllada directament al PP. Tot el que faci Vox ha resultat ser l’arma secreta del ministre Bolaños, que aviat podria ser identificat com a nou estrateg de la MAD – destrucció mútua assegurada–. En teoria, Pedro Sánchez i Sumar tenen per davant una legislatura de quatre anys encara que l’acumulació d’obstacles a la pista olímpica pot escurçar-los el mandat. No és previsible que les eleccions europees els donin oxigen, ni tampoc les gallegues ni les del País Basc.

Quan fa 10 anys de la primera arribada de Pedro Sánchez a la secretaria general del PSOE, l’alternativa podria ser governar de veritat, però ¿com es fa amb Sumar a la sala de màquines i Puigdemont desbaratant la brúixola? És per això que es filmen exteriors al carrer Ferraz i la resta és culpa de la gran banca.