Si aquell moment hagués existit

En aquell moment, el cel oferia un capvespre inusual. Una exuberància de tons vermellosos. Si ell –o ella– hagués aixecat i guiat la mirada cap a la dreta, hauria sentit que tanta intensitat inflamava l’ànim. Tot semblava possible davant aquell esclat de vermellons, magentes i taronges. A l’esquerra, els colors s’amansien. És possible que la bellesa del moment hagués activat els seus records. Altres capvespres. Potser algun quadro que el va fascinar en el passat. Aquell que va veure a la Tate Modern, per exemple. ¿Era de William Turner?

Si en aquell mateix moment hagués alçat la mirada i admirat el crepuscle, hauria topat amb un somriure. La passatgera o el passatger més pròxim també assistia amb embadaliment a l’espectacle. Impossible no contagiar-se del gest. Un somriure de complicitat, d’alegria per viure un instant únic. Amb l’expressió facial, el seu cervell hauria alliberat neurotransmissors secretats per la glàndula pituïtària: dopamina, serotonina, endorfines... Les anomenen hormones de la felicitat. Els miracles escassegen, però sempre cal celebrar alguna dosi d’alleujament.

Si en aquell moment hauria somrigut davant un cel imponent, potser hauria pensat que aquell problema que el neguitejava des de feia uns dies no era tan terrible. O potser sí, que ho era, però no significava la fi del món. Mai ho era, s’animaria. Si el cel era capaç de mutar per segons, si era possible ensopegar amb un espectacle tan commovedor de manera inesperada, segur que trobaria la manera de superar el problema. De la mateixa manera que havia esquivat altres entrebancs a la seva vida.

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

Si en aquell moment l’esperança l’hagués assaltat, potser li hauria semblat bona idea retardar l’arribada a casa. Així, al baixar de l’autobús, hauria passejat durant una estona. Caminar i mirar. Fins i tot admirar. Els rostres, els edificis, els aparadors... Els llums dels carrers ja s’havien encès. Al cel, el capvespre s’havia fos en la nit. La caminada el mantenia en un estat de benestar i, alhora, d’estimulació. Trobaria una sortida, segur. Fins i tot començava a entreveure-la.

Però no hi va haver crepuscle ni somriure compartit ni passeig. Perquè la seva mirada no es va desenganxar de la pantalla. Just en l’instant en què arribava al portal de casa, va regalar un m’agrada a la imatge d’un desconegut: un selfie emmarcat en un cel saturat de vermell. Quin preciós capvespre, va pensar, mentre es perdia en la següent publicació. Un vídeo de gossos, un polític enfadat, una nena ferida a Gaza, un pastís de pastanaga...