¿L’empremta de Delors?

I Delors va ser escoltat a Madrid. Felipe González el tenia al cap quan el 1982 va nomenar ministre d’Economia i Hisenda (i president de la Comissió Delegada d’Assumptes Econòmics) Miguel Boyer. Espanya no podia permetre’s que la necessària pujada de la despesa social portés a devaluacions la francesa. Boyer va ser el seu Delors. No només va frenar els ministres que creien que la despesa pública havia de tenir pocs límits, sinó que era un social-liberal, oposat als dogmes, i sabia que no hi hauria creixement sense inversió empresarial. Per això Felipe no va fracassar, va governar 13 anys.

Pedro Sánchez va voler una cosa similar amb Nadia Calviño. La va nomenar perquè era directora general de pressupostos de la Comissió, sabia circular per l’ortodoxa Brussel·les i per això inspirava certa confiança en el món econòmic: les mesures socials –unes de més justificades que d’altres– tindrien un límit. Boyer tenia acerats enemics en el Govern, però només podien intentar que Felipe el frenés o desautoritzés, Calviño tenia dins socis descontrolats (Iglesias i Yolanda) que no apel·laven a Sánchez, sinó que volien potenciar un partit a l’esquerra del PSOE. I Calviño, en bona sintonia amb María Jesús Montero a Hisenda, una ortodoxa socialista que ara és la número dos del PSOE, han sabut frenar (sense fer fora) els descontrolats. Malgrat errors, han impedit que l’economia descarrilés.

Però Calviño ha tingut vent a favor. Per combatre la crisi el BCE va tirar a terra els tipus d’interès i ha finançat sense queixar-se el dèficit dels estats mentre Brussel·les enviava de vacances les regles fiscals. Ara, quan el vent canvia, Calviño se’n va. I Sánchez torna a intentar el que en principi és impossible: governar amb els descontrolats (amb Iglesias atiant Yolanda) i disciplinar-los (a ells i a altres socis) fent vicepresidenta primera María Jesús Montero, vicesecretària del PSOE, que intervé però que s’ha entès amb Calviño en allò de la disciplina pressupostària.

Però Montero ni és ningú a Brussel·les ni inspira confiança en els mercats i és metge, no una economista de renom. I Sánchez fa un salt mortal. Posa de ministre (no de vicepresident) Carlos Cuerpo, un bon expert que ha sigut secretari general del Tresor i finançament internacional amb Calviño, coneix Brussel·les i no ve del món de la dreta. Els seus pares van emigrar a Suïssa quan ell tenia 9 anys. Però, ¿quina auctoritas tindrà un ministre, expert, sí, però poc conegut, i supeditat a una vicepresidenta del PSOE i a una altra de Sumar, que necessita titulars? Doble salt mortal. Carlos Cuerpo serà també (com Boyer) president de la Comissió Delegada d’Assumptes Econòmics. Així serà en el Govern l’inferior de les tres vicepresidentes, però en la Comissió Delegada el seu superior.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

¿Lògic? No. ¿Pot funcionar? Difícil. I més amb l’economia en desacceleració. Però Sánchez s’atreveix a tot. Les primeres declaracions de Cuerpo són assenyades, però ha de posar ordre en uns socis que creuen en una recepta: més impostos i més despesa. Cal desitjar-li el millor (ens convé a tots), però el panorama mundial és complicat i a Sánchez no poden sortir-li bé tots els salts mortals. Fa poc Puigdemont, ara la successió de Calviño...

Però el PP ajuda. El reajustament mereix moltes crítiques, però el que no es pot dir és allò de Bendodo, que demostra que l’autèntic vicepresident és Puigdemont.