El nostre món és el món

Contrast desconcertant

Les cúpules polítiques espanyoles estan avui molt més polaritzades i crispades que les de Catalunya. Al contrari del que passava el 2017

3
Es llegeix en minuts
Contrast desconcertant

Ferran Nadeu

A Espanya les relacions entre els dos grans partits han sigut sempre més tenses del normal. Però, amb tot, s’han donat la mà en moments de gran importància per a l’Estat. Va passar amb Rajoy i Rubalcaba el 2014 amb l’abdicació de Joan Carles. O fins i tot amb Rajoy i Sánchez Castejón (sí, el mateix que ara), quan amb el famós 155 van decidir suspendre l’autonomia catalana i convocar immediatament eleccions, que van guanyar els independentistes. I el PP de Rajoy va votar el canvi constitucional que li demanava Zapatero en el moment més àlgid de la crisi del deute.

Per contra, el 2023 les relacions entre el PSOE a la Moncloa i el PP a l’oposició han sigut de màxima crispació. Era un any electoral, fins a cert punt lògic. Però amb l’agreujant que el PP és presoner de Vox i el PSOE de grups a la seva esquerra i dels partits nacionalistes (tot i que no siguin d’esquerres). Per això després de les eleccions de juliol les relacions encara han empitjorat més. Però potser (esperem) hem passat el punt d’inflexió amb la cimera Sánchez-Feijóo de divendres. L’hostilitat continua intacta, però com a mínim Sánchez admet que ha de pactar coses amb "la dreta reaccionària" i Feijóo acudeix a la cita amb qui diu que trenca Espanya i representa la màxima indignitat. I sembla que fins i tot pacten canviar un article de la Constitució i encaminar-se a la renovació del Consell del Poder Judicial amb sis anys de retard.

Potser hem passat el pitjor, però les relacions entre el PSOE i el PP són molt menys fluides que el 2017. És un contrast agut i desconcertant amb el que passa a Catalunya. El 2017 Puigdemont i Junqueras van votar una declaració unilateral d’independència enfrontant-se als altres partits. La societat catalana es va partir en dos i fins fa dos anys qualsevol acord entre Junts o ERC i el PSC, que va recolzar el 155, era impossible i impensable.

Ara la situació ha canviat radicalment. L’independentisme s’ha dividit –fins al punt que Junts i ERC fan qüestió de principi de negociar per separat amb Sánchez-, ERC governa en minoria amb 33 diputats en un parlament de 135, el Govern ha tingut pressupostos només gràcies a un pacte amb el PSC i el president Aragonès i Salvador Illa, que seran els candidats dels seus partits en les pròximes eleccions catalanes del 2025 (probable que no s’avancin) són adversaris (i enemics) polítics i es critiquen amb duresa, però cada vegada es falten menys al respecte i fins i tot parlen i pacten. No només els pressupostos del 2023, sinó d’altres coses substantives.

Aquesta setmana l’acord Aragonès-Illa ha reconduït la crisi provocada pels resultats de l’informe PISA sobre el nivell dels estudiants de 15-16 anys. El més sagnant és que Catalunya, una de les comunitats econòmicament més pròsperes, en comprensió lectora i matemàtiques està no només per sota de Madrid i de la mitjana espanyola –i molt lluny d’Astúries i Castella i Lleó–, sinó que només queda per davant de Ceuta i Melilla. Aragonès ha rebobinat la seva reacció inicial i ha acceptat crear una comissió d’experts "indiscutibles" (veurem), que en un termini curt aconsellaran les mesures a prendre. Molt millor que si el PSC acusés el Govern de fer retrocedir Catalunya a l’Edat Mitjana i que ERC repliqués que tot era culpa d’Espanya.

Notícies relacionades

I al decret de vivendes turístiques, el Govern –que necessitava el PSC per aprovar el decret– ha rectificat parts substancials del seu text. El més important és una cosa de sentit comú. Els apartaments turístics són un problema, però el tracte no pot ser el mateix a Barcelona (on dificulten l’accés a la vivenda i desnaturalitzen la ciutat) que al Port de la Selva, Palafrugell i Salou que en gran part viuen del turisme i on prescindir d’aquest tipus d’apartaments els podria portar no només el col·lapse sinó la ruïna.

El gran contrast és que mentre Sánchez i Feijóo tendeixen a insultar-se i només parlen –sense deixar d’esbroncar-se– el dia de la loteria, Aragonès i Illa pacten amb normalitat sobre les coses de menjar. ¿Contràriament al que passava el 2017 la classe política espanyola està avui més crispada i polaritzada que la catalana? Sembla evident. ¿Per què? Caldrà estudiar-ho.