Decisions existencials per a Israel

Benjamin Netanyahu ha admès el seu orgull per haver impedit la creació d’un Estat palestí. Aquesta ha sigut la seva visió des que va assolir per primera vegada la direcció del Govern israelià el 1996 i ha tingut èxit en això, és innegable. Avui un Estat palestí és inviable, com indiquen des de fa temps els informes que s’amunteguen a les cancelleries occidentals. Un altre assumpte, com apunten molts israelians i amics lleials d’Israel, és si en el seu afany Netanyahu ha posat en perill la mateixa existència d’Israel com a Estat democràtic i jueu.

¿Quines implicacions té que Israel rebutgi la solució dels dos estats i quines alternatives hi ha? No moltes, per no dir que només una. "Si arriba el dia en què la solució dels dos estats fracassa, i ens enfrontem a una lluita a Sud-àfrica pel mateix dret a vot, llavors, en el mateix moment en què això passi, l’Estat d’Israel s’haurà acabat". Són paraules d’Ehud Olmert, primer ministre israelià, el novembre del 2007, al terme de la cimera d’Annapolis en què l’Administració de Bush va anunciar la creació el 2008 d’un Estat palestí.

La frase d’Olmert condensa el nus gordià del conflicte, el dilema d’Israel. A base de victòries militars indiscutibles des de 1948, Israel controla avui la totalitat de la terra de la Palestina del mandat britànic, l’Erez Israel del projecte sionista. Gestiona, també, tota la població, des dels ciutadans israelians de ple dret fins als habitants de Gaza que depenen de l’ajuda externa per sobreviure, per posar els dos extrems. La creació d’un Estat palestí sota l’equació pau per territoris suposaria que Israel renunciés a part de la terra que ara controla sota ocupació i administració militar. Si no es crea un Estat palestí, ¿com es gestiona la població palestina, diversos milions de persones? Atorgar-los el vot, donar-los plens drets de ciutadania, suposaria que Israel ja no seria l’Estat per al poble jueu, sinó un Estat binacional. No atorgar als àrabs plena ciutadania, l’statu quo actual als territoris ocupats, suposa tenir en vigor al mateix territori dos sistemes legals, un per a jueus amb plens drets, i un altre per als àrabs. Aquest és l’espectre de Sud-àfrica a què es referia Olmert i, a més, una font de perpètua inseguretat, com es va veure el 7-O.

El dilema sorgeix quan es parla de Gaza després de l’actual ofensiva militar. La brutal destrucció de les infraestructures i habitatges fan inviable la vida a la Franja. Tard o d’hora caldrà reconstruir-la (serà interessant veure amb els diners de qui). ¿Quins són els escenaris possibles?

1. El més somiat pels sionistes més ultres és que la població palestina fugi a Egipte i que Israel es quedi la Franja sense la població. No seria una cosa nova (això va ser el 1948, la Nakba) i ha sigut molt teoritzat: l’estesa proposta que els països àrabs haurien d’acollir els seus germans palestins significa això, que milions de persones abandonin les seves llars i la seva terra. ¿Es pot el 2023 buidar així un territori? És una bona pregunta per a Occident.

2. Escenari pre Oslo: Israel assumeix el control total de la Franja, tant de la població com de la terra. Si bé és molt probable que Israel ocupi àmplies zones frontereres de Gaza per impedir atacs palestins, i fins i tot que reprengui la colonització, és difícil de creure que assumeixi la responsabilitat directa sobre la població d’aquesta Gaza en ruïnes. No guanya res i té molt a perdre.

3. Escenari Oslo: L’ANP assumeix el control de Gaza. Però és molt improbable que accedeixi sense parlar d’un Estat palestí, de Cisjordània i de Jerusalem.

Notícies relacionades

Les conseqüències d’una absorció

¿Per què Espanya creix més?

4. Intervenció internacional. S’ha especulat al respecte. Seria inèdit, ja que Israel considera l’assumpte palestí un tema intern en el qual no vol ingerències.

Gaza, doncs, exemplifica avui el dilema d’Israel: si es queda la terra, ha de gestionar la població palestina en un règim impropi d’una democràcia per continuar sent un Estat exclusivament jueu. Si no vol la població, ha d’expulsar-la o bé renunciar a la terra. La qual cosa porta a un cinquè escenari: cap solució estable, puny de ferro, estat de guerra continu. Just el que va saltar pels aires el 7-O. Arriben temps transcendentals, existencials, per a Israel.