El Quixot no utilitzava mòbil

No discuteixo (tot i que no comparteixo) la base pedagògica, però, casualitat o causalitat, al mateix temps que no s’obliga a llegir, els índexs de comprensió lectora cauen en picat. Els que tenim fills en edat escolar no necessitem PISA per saber-ho, ho veiem diàriament: la concentració està en extinció, regna l’audiovisual (amateur, superficial, social, comercial), mantenir l’atenció dels joves és missió impossible i a ells, d’altra banda, els costa un munt construir textos coherents i rics en forma i fons, ja siguin escrits o orals.

Confesso que soc un lletraferit, i deu ser per aquesta raó que trobo a faltar en escoles i instituts un cànon de lectures obligatori, innegociable, una llista d’obres literàries que tots hauríem de llegir. Adaptades a l’edat i a cada cicle formatiu, però tampoc excessivament, perquè en el repte d’entendre una cosa difícil també rau el plaer del procés d’aprenentatge. Llegir novel·les i després ressenyar-les, comentar-les i treballar-les em sembla un paradigmàtic ensenyament multidisciplinari per projectes. Ho té tot: la lectura, la comprensió, la ciència, la història, la filosofia... I també l’entreteniment.

No sé quan vam convertir en veritat pedagògica l’excusa del mal estudiant: que llegir és avorrit. No ho és. Requereix, això sí, esforç, o almenys més esforç que encadenar reels de menys d’un minut a TikTok i Instagram. No m’estranya que els nostres infants i adolescents no ens creguin, a la majoria no se’ls ha creat ni a casa ni a l’escola la necessitat ni l’obligació de llegir. Reneguem tant de la lectura que si als més petits els Reis els regalen llibres aquest Nadal, molts d’aquests seran preciosos volums plens de desplegables, fitxes mòbils i fins i tot música, tan meravellosos (que ho són) que les criatures, fascinades pels estímuls de cartró, no pararan atenció als textos, bigarrats, incomprensibles, un simple complement. Regalar un llibre només de text és impensable, quin avorriment, quin objecte més antic.

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

Els meus fills es riuen de mi perquè molts emojis, stickers i altres símbols de la comunicació pel mòbil no els entenc o els confonc, on veig una calavera entenc els significats associats (mort, verí, ¿pirates?) però no el significat que ells li donen. No és, per tant, el seu un problema de comprensió per se, sinó de la comprensió escrita, potser, qui sap, potser, perquè no llegeixen. La simbologia que han après des de ben petits la comprenen molt bé, des del seu significat literal (aquesta paraula que tant repeteixen els adolescents, fins a ser una falca) fins als seus múltiples significats implícits.

Obliguem-los, doncs, a entendre la lectura. Cal forçar-los, sí, perquè tenen tants estímuls al seu abast que no requereixen esforç que per voluntat pròpia serà difícil que ho facin. Fem-ho també per equitat, un concepte bàsic en l’educació pública. Perquè si no són les autoritats educatives les que decideixen un cànon bàsic de lectura a les escoles, caldrà fer-ho a casa. És obvi que els nivells de renda i d’educació tenen una influència directa en les dimensions (o l’existència) d’una biblioteca a casa i en la capacitat de les famílies de dissenyar un cànon de lectura per als seus fills. Si alguns corrents pedagògics van arribar a la conclusió que els deures augmenten la bretxa de desigualtat entre alumnes, ¿per aquesta mateixa raó no s’hauria d’estar a favor de crear un cànon comú de lectures per a tothom i facilitar-ne l’accés a tots els alumnes? Si no, en la lectura també creem una bretxa de desigualtat entre els que poden llegir a casa, assessorats, i els que no.