Història d’un abric

En ple agost em vaig enamorar d’un abric. Havia estat tot el dia caminant per Manhattan quan vaig veure una botiga punk de segona mà, al Greenwich Village. Ja era dins, i amb la meva filla, en el moment que em vaig començar a adonar que també era una botiga sado. "¿Per què hi ha tants penis?", va preguntar l’Helena. Vaig dubtar. "És complicat", vaig dir, recordant l’opció que oferia Facebook per definir la teva situació sentimental. En vaig comptar fins a tres molt ràpid, i com que no va repreguntar de seguida, em vaig escapolir per un estret passadís. Així vaig recalar en un abric llarg, militar, amb un parell d’insígnies als braços

Devia pesar quatre o cinc quilos. No hi havia un mirall a la vista on mirar-se. Estava tan plena la botiga que vaig suposar que estaven ocults rere la roba. Me’l vaig emprovar gairebé a cegues. "Meu", vaig anunciar. Em va agradar tant que no vaig saber si era bonic o no, de la meva talla o d’una altra. Em faltava perspectiva, com passa sovint en l’amor. "¿Què n’opines?", vaig preguntar a la Marta, que va inflar les galtes. El seu maleït escepticisme, vaig pensar. "¿Què passa? ¿No t’agrada?". Va deixar anar l’aire a poc a poc. "Sí, però...". Allà em vaig decidir: me l’emportava. Vaig saber que era la típica peça que al principi et fa dubtar, però a poc a poc et va semblant meravellosa.

Arribar amb ella a l’apartament, a Queens, va ser la part horrible. Cada 20 passos calia canviar la bossa de mà. Volia que fos hivern. A la fi, davant d’un mirall, vaig ratificar per què l’abric i jo ens desitjàvem. Té taques d’òxid", va comentar la Marta. Vaig rebatre la seva objecció fàcilment: "M’ha costat 20 dòlars, què menys". En el meu estat d’enamorament, a més, jo no veia taques per enlloc. "Pesa com una vaca", va dir la meva filla. "Això és per a les bales, carinyo. Sempre he volgut un abric que aturi les bales quan em disparin".

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Els vaig explicar la història de la jupa de cuir de Miles Davis, que el 1969 va sobreviure a un complot per matar-lo. Un dia es trobava a Brooklyn amb una de les seves noves nòvies, Marguerite Eskridge. Acabava de tocar en el Blue Coronet Club, i li va proposar portar-la a casa en el seu Ferrari vermell. Quan van arribar, van aturar el cotxe i van començar a fer-se petons. De sobte, un altre automòbil ocupat per tres homes es va aturar a l’altura del Ferrari. Per un moment, Davis i Eskridge van creure que es tractaven d’admiradors que havien assistit al concert i pretenien saludar l’artista. La hipòtesi va caure de seguida, quan van sonar cinc trets. "Per sort explicaria el músic–, jo portava posada una jaqueta de cuir d’aquestes amples. Si no hagués sigut per ella i pequè van disparar a través de la porta d’un Ferrari de fabricació sòlida, m’haurien matat".

Quan vam tornar a Espanya el vaig portar a la tintoreria i després el vaig guardar, a l’espera del fred. Van transcórrer gairebé quatre mesos. Aquesta setmana l’he estrenat i he sortit al carrer. Cada vegada que passava davant un aparador m’aturava. Cada vegada em semblava més plausible que hagués pertangut a un soldat nord-americà mort al front europeu per foc alemany. Començava a tenir menys un abric que una història, que és el que importa de veritat.