Editorial
Violència masclista: denunciar i protegir
Hi ha una cosa gairebé tan esgarrifosa com la xifra de 55 dones assassinades per les seves parelles o exparelles des que va començar l’any:que en 22 dels casos, gairebé la meitat, la seva família coneixia l’existència de maltractaments i no ho va denunciar. Les raons (por, sensació d’indefensió...) poden ser semblants a les que tenallen les víctimes que tampoc denuncien i que són la majoria, però si ja fa temps que la violència masclista va deixar de ser considerat un assumpte de l’esfera estrictament privada i va passar a ocupar un lloc central en les agendes dels poders públics, és hora que la societat en el seu conjunt entengui que el problema que pateix una dona maltractada també és problema seu, que l’afecta com a membre d’aquesta societat. I que si en el seu entorn hi ha un cas de violència masclista, no es poden quedar callats esperant que sigui ella qui denunciï o que un servei públic actuï d’ofici. En aquest aspecte se centrarà la pròxima campanya que prepara el Govern, segons van anunciar els ministres d’Igualtat, Ana Redondo, i Interior, Fernando Grande-Marlaska, després de reunir-se per tractar el repunt de dones mortes.
L’augment dels assassinats masclistes, després de tres anys amb les xifres estables per sota del mig centenar, ha elevat la preocupació de l’Administració, i alhora ha servit d’argument fal·laç per als que des del negacionisme s’entossudeixen a criticar la suposada inutilitat de les polítiques contra la violència de gènere. Res més lluny de la realitat. És ara quan més falta fan, i quan cal reforçar-les més, si és possible.
Notícies relacionadesLa falta de denúncia prèvia és, en efecte, un dels grans esculls per combatre aquesta xacra, però no és l’única. Perquè un cop presentada la denúncia, s’activen uns mecanismes que no sempre funcionen amb la rapidesa, sensibilitat o eficiència que tocaria. Casos que revictimitzen les denunciants, que tenen un efecte dissuasori sobre les altres víctimes i que augmenten la desconfiança en el sistema. Sobretot, quan les esquerdes en el sistema de protecció desemboquen en un feminicidi. El Govern ha promès revisar el sistema Viogén, el seguiment integral dels casos de violència de gènere, per modificar els criteris que consideren que una dona no està en risc. Aquest sistema, amb les seves deficiències, ha demostrat ser una de les solucions més completes contra la violència de gènere, ja que aposta per un abordatge integral, amb la participació de diferents institucions.
. /
La protecció de les víctimes i la persecució penal dels agressors són els dos camins, una vegada s’ha detectat la violència masclista. Hi ha un tercer, l’educatiu, que té l’objectiu que ni tan sols hi hagi un primer cop. Els discursos –difosos a les xarxes socials, però també des d’algunes institucions– que minimitzen les agressions contra les dones, que frivolitzen i ridiculitzen el feminisme, i que van calant de forma alarmant entre els més joves, han de ser contrarestats, cosa que no només competeix a les campanyes de conscienciació o als educadors, sinó a tots els que creuen que la convivència només pot ser igualitària. A la societat li toca censurar el masclisme en totes les seves formes. I a l’Estat, protegir i acompanyar les víctimes perquè puguin refer el seu camí.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
