Els tractats de Pedro Sánchez
Pedro Sánchez ha dut l’opinió pública a un grau de tensió que es distancia de la volatilitat general i coincideix en part amb els propis canvis de posició del Govern, entre la infància i l’adolescència. A l’inici del seu segon mandat, Pedro Sánchez no sembla desdir-se del seu transformisme. D’una banda, les trobades, entre el PSOE i Junts i, de l’altra, el cara a cara actual a Ginebra s’escampen per les xarxes socials amb notable estrèpit. És a l’hora del cafè quan tot es banalitza més, com de costum.
Si poques vegades s’arribava a parlar de sobirania nacional, i més de la unitat, desplaçar les converses abans i després de la investidura a països estrangers ha generat perplexitat, i més encara en aparèixer la figura del mediador o verificador. La pregunta és si un Estat sobirà, membre de la Unió Europea i de l’OTAN, necessita tercers si ha d’arbitrar qüestions internes. En un altre tràmit semàntic també faria falta saber si efectivament existeix un conflicte entre Catalunya i Espanya, com diu el procés i sembla assumir la Moncloa.
Més enllà del paper desorbitat que tingui Carles Puigdemont en el panorama, era el ministre Félix Bolaños l’arquetip polític més adequat per a tasques d’aquesta naturalesa? Té el secretari d’organització del PSOE –Santos Cerdán– la idoneïtat política per a aquest escenari? Si el PSOE ha acceptat la figura del verificador, alguna cosa tindrà a veure amb la seva pròpia incapacitat a l’hora de controlar un focus tan visible de dispersió i desconcert. És a dir, a l’hora de contrarestar els moviments de Puigdemont en el tauler.
Pedro Sánchez ja ha superat molts rècords. Va conduir el PSOE a la derrota en les eleccions municipals i autonòmiques, va perdre en el cara a cara amb Feijóo i va convocar eleccions anticipades. No les va guanyar en vots i després va aconseguir ordir una coalició molt variada per a ser investit i governar. Mentrestant, després d’haver assumit la presidència semestral del Consell de la UE –que no és la presidència de la Unió Europea– i incorporar-se com a arquitecte de l’europeïsme, ho hagué de despatxar amb presses, encara que ha arribat a temps per a posar el seu accent propi en la situació dramàtica a Gaza amb un gest poc diplomàtic que va fer fins i tot més difícil l’estratègia de Joe Biden i el consens sempre tan difícil dels Vint-i-set. També ha tingut temps per publicar un llibre.
A la recerca d’un verificador o figura mediadora per als seus pactes, el PSOE i Junts es posaren d’acord i trucaren a la porta del Centre Henry Dunant. El 1859, present en l’escenari atroç de la batalla de Solferino –Àustria contra l’indefinible Napoleó III i el Piemont–, el filantrop suís Henry Dunant s’imposà el deure de tirar endavant el que després va ser la Convenció de Ginebra. Així es va fundar la Creu Roja, d’efectiva presència universal. L’humanitarisme feia un gran pas. Són molt estranys els vasos comunicants entre la guerra i la pau.
Les trobades entre el PSOE i Junts en la tercera dimensió queden molt lluny d’aquell macrotractat de Tordesillas pel qual a la fi del segle XV Espanya i Portugal arribaren a un acord per a repartir-se l’Atlàntic. De la línia divisòria va néixer el Brasil. Ni la diplomàcia és el que era. Ara només es tracta d’aconseguir que Puigdemont entri per la frontera acompanyat d’una banda de música amb bombos i cascavells..
