Amnistia: esmena, concòrdia o retorn a la caverna

Per una banda hi ha el debat de la llei d’amnistia, amb tots els interrogants que presenta i que malauradament podrien permetre l’acció ideològica d’uns jutges que ja s’han alçat en peu de guerra. Trobar un redactat per a la ‘lawfare’ que fos jurídicament acceptable no resulta gens fàcil i qualsevol eufemisme que intenti contemplar-la sense anomenar-la pot ser un parany mortal. A més, la jugada perversa del jutge García-Castellón afegint deliberadament «terrorisme» a la instrucció del Tsunami, i imputant directament el president Puigdemont i Marta Rovira, malgrat no tenir cap mena de base, ens dona la mesura dels límits que pensen trepitjar per impedir que es pugui aplicar l’amnistia. És, doncs, obligat dubtar que la llei pugui emparar tots els represaliats independentistes, si no es troben camins paral·lels –amb canvis legals– que ho garanteixin. Sens dubte és una llei importantíssima que protegirà centenars de persones que han estat sota la picota de la justícia –moltes encara pendents de judici–, per haver-se implicat en el procés català. Però no permet el triomfalisme, perquè, de moment, no tothom quedarà protegit.

Però una cosa és el debat de la llei d’amnistia, el seu redactat, dificultats, entrebancs per a l’execució i etcètera, i l’altra el terrabastall que ha creat a l’interior de l’Espanya més irredempta i que ens està oferint un espectacle dantesc més proper a l’esperpent valleinclanesc que a la protesta ciutadana. Estem veient una barreja de la caverna més ‘kitsch’, amb feixistes de vell i nou pelatge, nostàlgics del tot lligat, sobredosi d’histèria patriòtica, i seguidors de tot l’espectre ideològic del nacionalisme espanyol més antimodern i intolerant. De fet, aquesta exhibició ultramuntana és tan patètica que, si dura gaire, fins i tot aconseguirà que molts madrilenys demanin la independència d’Espanya. Qui no voldria fugir d’aital personal que reprodueix d’una manera caricaturesca tots els tòpics de l’Espanya blava: anticatalanisme furibund, al·lèrgia a qualsevol canvi sensible, imposició bíblica de l’Espanya una, i un instint endèmic al càstig i la venjança contra els que gosen plantar cara. Sens dubte es tracta d’una reacció desaforada a allò que, des d’una perspectiva espanyola progressista, es podria considerar un gest de concòrdia. Evidentment, aquesta no és la mirada de l’amnistia que fa l’independentisme, que la planteja com una esmena a l’error inacceptable de voler resoldre un problema polític per la via repressiva. Però ni a aquest plantejament arriben, perquè la reacció no és tan elaborada, sinó molt més primària: senzillament volen fer patir, castigar, reprimir, esprémer la venjança fins als límits més malvats. En aquestes manifestacions hi batega molta dosi de ràbia pura, gosaria dir, d’odi pur.

Notícies relacionades

La llei d’amnistia: llegeix aquí el text íntegre amb què seran exonerats els líders del procés

Llei d’amnistia: en què consisteix, com es justifica i qui beneficiarà

Cosa que tampoc no seria tan rellevant si es tractés només de l’extrema dreta, que a Espanya sempre s’ha mostrat especialment ferotge contra Catalunya. Però què caram hi fa la dreta espanyola? Entenc que pot semblar una pregunta retòrica, perquè mentre l’ideòleg de la dreta sigui Aznar, el PP no es mourà ni un mil·límetre de l’espanyolisme més intransigent. Però tot i així costa entendre que un líder com Feijóo, que semblaria molt més raonable i que aspira a un espai central, es deixi arrossegar per una marea enfollida que construeix tot el seu relat en una concepció retrògrada i immutable d’Espanya. Amb aquesta Espanya no existeix ni el diàleg, ni el pacte, però sobretot no existeix la història, si l’entenem com un procés d’evolució. És pura imposició i és pura intolerància. En conseqüència, i vist com actua, tampoc no existeix la possibilitat que Espanya tingui una dreta moderna i europea. Els gens del franquisme estan tan vius, i són tan persistents, que ho engoleixen tot.

Fins i tot engoleixen una part del PSOE que, pel que fa a la qüestió territorial, no desmereix la dreta dura. Novament, Catalunya és el termòmetre que mesura la intensitat de l’Espanya reaccionària i, vista la situació, la caverna està forta. En aquest punt, és important preguntar-se si l’esforç de mutació ideològica que ha fet el PSOE en el pacte amb Junts és pur oportunisme, o alguna cosa s’ha mogut realment. De moment, sobre el paper hi ha canvi de paradigma. El temps dirà si es tracta de paper mullat.