Quadrar el cercle de la investidura

Així que, a partir d’ara, el forrellat informatiu s’intueix molts més radical que el de fins ara, que ja ha tingut un nivell molt professional. Ho dic seriosament. En política és el que funciona. La frase de «t’ho dic, però no ho expliquis a ningú» serveix de ben poc. Una negociació es porta entre quatre, i no més. I el treball periodístic és fer d’aquesta màxima farina. Però el que té Carles Puigdemont al seu cap no ho comparteix amb ningú. A tot estirar, amb el seu amic Josep Maria Matamala. El tornarà a Girona.

Els problemes, i greus, els té Pedro Sánchez. És cert que, tal com va avançar Núñez Feijóo, això del PSOE es divideix entre «sanchisme» i socialisme. I no passen un bon moment de relacions. Cada vegada s’acosta més el dia fatídic de la investidura i, a Ferraz i als voltants, els nervis comencen a erosionar algunes relacions. Si al final hi ha Govern, cap problema. Govern igual a càrrecs i, per tant, llocs per ocupar. 

Sánchez està treballant com si la investidura ja fos un fet. Es tracta més d’un model a seguir endavant, que d’una realitat. Així que els problemes ja aniran apareixent. És el seu model. Un exemple ha sigut la presentació de l’acord amb Sumar, que no amb Podem. Ni tan sols coneixien el que s’havia redactat. I sense preguntes, a l’estil Rajoy, tan criticat en el seu moment amb la pantalla de plasma. En aquest cas, ni plasma. Allà es queden vostès.

Notícies relacionades

Guanyar versus governar

Les veus de les víctimes

Ni la ministra portaveu, Isabel Rodríguez, ha volgut entrar a valorar l’acord de coalició «que millora la vida de la gent». Paraules en la posterior roda de premsa del consell de ministres, on Irene Montero segurament li ha preguntat què passa amb ella. Perquè molt es parla de Puigdemont, però si Podem fos fidel a la revolta del 15-M engegaria els càrrecs a fregir espàrrecs i al Govern.