Puigdemont i la confiança

Carles Puigdemont és dels polítics més desconfiats del moment. Procedeix del món de la Convergència d’Artur Mas que es va sentir traïda pel PSOE de Zapatero després del pacte de matinada el gener del 2006 per passar el raspall d’Alfonso Guerra a l’Estatut que s’havia aprovat al Parlament. Aquesta ferida se sumava a la que des de sempre havia alimentat respecte als socialistes el mateix Jordi Pujol, especialment després del cas Banca Catalana i la LOAPA. Puigdemont no va convocar eleccions l’octubre del 2017 perquè no es va fiar de ningú, ni de Rajoy, ni d’Urkullu, ni de Sánchez ni, per descomptat, de Junqueras. Per deslliurar-se d’aquest llast històric i per desmarcar-se dels pactes d’Esquerra amb Sánchez, Puigdemont ha posat en marxa una triple estratègia en la negociació d’aquesta investidura: màxima discreció, cobrament per endavant i designació d’un mediador. El silenci va funcionar fins divendres passat, quan algú va sortir del guió amb la moció del Parlament. Ràpidament, Salvador Illa va sortir al pas al·legant una pèrdua de confiança i reclamant professionalitat. Sabia el que feia. El cobrament per endavant ha funcionat respecte al català al Congrés i fins i tot a la UE. Però, com avança Fidel Masreal, no funcionarà en el cas de l’amnistia i a Junts ja comencen a veure que el calendari estreny. Aprovar la llei abans de votar Sánchez resultarà materialment impossible. Hauran d’assumir que amb el seu tràmit ja n’hi ha prou. Així que l’última clàusula per mantenir la confiança serà el mediador. Paraula que va provocar la ruptura amb Torra el 2019 i que genera més urticària en el PSOE que l’amnistia, perquè situa el problema en un marc mental que va més enllà del reconeixement d’un conflicte.