L’estrella del Madrid, per Josep Pedrerol

El debat ja és al carrer: ¿és Bellingham el millor jugador del món en l’actualitat? És la pregunta, amb moltes respostes afirmatives, que es fan els aficionats al futbol. L’anglès ha arribat bé a la Lliga espanyola, no hi ha dubte. Les xifres golejadores i la influència en el joc del seu equip sorprenen. S’ha adaptat tan ràpid que sembla que faci cinc anys que és al club. A Girona va exhibir, amb gol i assistència, el millor del seu ampli repertori.

Per això no hi ha debat en la següent asseveració: Jude és la nova estrella del Reial Madrid, el líder del projecte, el far de l’equip d’Ancelotti. I ja no és només pel seu futbol, efectiu, elegant i vistós com pocs. Bellingham ha arribat al club amb la humilitat dels més grans, disfruta com un nen per haver complert un somni. És un xaval amb la maduresa del que ha sortit aviat de casa per anar a un altre país, Alemanya, amb un idioma diferent i triomfar. Conclusió: que bo és sortir i veure el que hi ha fora.

Un líder

Punt i a part és la seva personalitat. Només té 20 anys i ja s’ha convertit en un líder per la seva actitud dins i fora del camp. A la gespa es posa l’equip a l’esquena quan fa falta, i sempre amb un somriure. Davant els micròfons també és exemplar. Dissabte ho tenia molt fàcil per sortir i presumir de la seva meravellosa assistència amb l’exterior a Joselu. En lloc d’això va recordar Modric, a qui va posar com a exemple quan el croat està passant pels seus pitjors moments al Madrid. I quan no és Luka és Kroos o qualsevol altre company. L’equip sempre està per davant d’ell. 

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

Per tot aquest compendi de coses, el centrecampista anglès ja és un ídol per a la seva afició, s’ha guanyat el cor dels madridistes. Aquest gest, aquesta imatge ja icònica amb els braços aixecats mirant endavant dedicant el gol a la seva gent i aquest càntic, «Jud, Jud, Jud», corejat per tota la grada, ho constaten. 

Tot podria haver sigut diferent. A l’estiu tenia dues ofertes de la Premier League, lògicament més poderoses econòmicament, però va triar fer realitat el seu desig de vestir la samarreta blanca. Bellingham sí que va triar fer cas del seu cor.