Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Les dreceres de Colau a la superilla de Consell de Cent
Les dreceres són dolentes en política. I, en general, en la vida. L’acceleració de la informació, la preponderància de les emocions i el menyspreu pel coneixement juntament amb l’acumulació de casos de corrupció han donat ales al populisme, aquesta manera de gestionar que consisteix a dir-li a la gent que les solucions són més fàcils que els problemes i que qualsevol retard és a causa de la pressió dels ‘lobbies’, les comissions dels partits o la negligència dels funcionaris.
Barcelona té un greu problema amb la contaminació. També Madrid i altres ciutats europees. I reduir les emissions de gasos contaminants en el perímetre de la trama urbana és una exigència de la UE que amenaça amb multes milionàries no a la ciutat sinó a l’Estat. Ada Colau i els Comuns van arribar a l’alcaldia amb el compromís de reduir les emissions. Però en lloc de convertir aquest objectiu en un projecte de tota la ciutat, ho van fer bandera de la seva marca política, una mica com ha fet Irene Montero amb el ‘sí és sí’. De manera que van accelerar les mesures i no només no van buscar el consens, sinó que van fomentar la confrontació seguint les consignes del seu admirat Ernesto Laclau. Però les dreceres acostumen a acabar als jutjats. Les dues mesures estrella de Colau contra la contaminació han topat de cara en els tribunals. El reglament de la Zona de Baixes Emissions de les rondes, la mesura emblemàtica del primer mandat, es va salvar per la nova llei espanyola i pel reglament de l’AMB. El projecte estrella de l’última legislatura, l’eix verd o superilla de Consell de Cent l’ha tombat ara una jutge de Barcelona. I no ho ha fet per raons ideològiques, com alguns pretendran argumentar, sinó per motius reglamentaris: és una modificació encoberta del Pla General Metropolità i d’aquesta manera s’hauria d’haver tramitat. De nou una mesura potser convenient mal executada jurídicament per les presses del populisme polític. Exactament igual que el ‘sí és sí’.
Els promotors de la demanda i l’actual alcalde de Barcelona tenen la patata calenta de resoldre aquest greuge. A qualsevol persona amb sentit comú no se li cap al cap enviar les excavadores a destruir el flamant mobiliari urbà que va costar 26 milions d’euros. Però és que, a més, la conversió en zona de vianants del centre de Barcelona, com el de Madrid Central, és imparable i recomanable. Només que s’ha de fer seguint els tràmits que l’únic que pretenen és afavorir el consens. Alcalde Collboni, sisplau, no abandoni l’objectiu de reduir la contaminació, però faci-ho sense dreceres, sense ideologia, buscant el consens i compassant els avenços amb les necessàries alternatives a la mobilitat. Segur, que amb aquesta actitud, els demandants s’estalvien reclamar l’execució de la sentència.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
Barcelona Jaume Collboni Ada Colau Superilles a Barcelona Zona de baixes emissions de Barcelona
