La relliscada Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La nena em demana futbol
Costa entrar, i deixar entrar a qui estimes, en aquest món amb lleis pròpies, i que percebo com l’última caverna resistent a tots els avenços socials
Ni Rubiales, ni Vilda: va ser Paco Bru el que va apostar pel futbol femení el 1914
I a mi se’m fa bola. L’he apuntat a taekwondo, a vela, a tennis, a natació, a vòlei. Tot se li dona bé, però vol futbol. El demana des que va aprendre a parlar, i jo hi poso pegues. Que no puc portar-la als entrenaments ni als partits els caps de setmana. Amb paciència, i segons conquereix nous territoris d’autonomia, torna a intentar el setge. A l’entrenament hi anirà sola, als partits demanarà ajuda a alguna família de companys, per què li ha hagut de tocar una mare com jo, que odia el futbol i que no distingeix Dembélé de Mbappé. Ella parla contínuament de l’esport rei i en les escasses hores de pantalla que li permeto juga amb un equip que ha format a força d’acumular punts: «Tinc Maradona, Pelé, Messi, Gabi, Courtois...». Quan l’informo que alguns estan morts i d’altres prejubilats, m’ensenya totes les copes que porta guanyades amb la seva alineació imbatible. Juga a futbol al passadís, al carrer, al pati de l’escola, les sabatilles noves li duren un dia i m’assegura que té passada. Fins i tot els nens grans l’hi han dit. Mira partits a la tele i es passa tot l’estiu vestida amb la samarreta d’un dels equips dels seus oncles, amb la gorra de l’altre. M’informa de com va la Lliga, els punts del Mallorca, de notícies de l’Arsenal, del Manchester City i del PSG, de novetats que ara inclouen Alèxia Putellas i Cata Coll. El diumenge del Mundial femení ens va obligar que el pla del cap de setmana inclogués el partit de la selecció espanyola. En un bar, envoltada de noies adolescents, es va reivindicar com a futbolera, va vibrar, i em va tornar a reclamar una oportunitat per a la seva il·lusió el curs que ve.
Entretots
Però se’m fa molt costerut el futbol. I em fa vergonya, perquè estic envoltada de persones que el disfruten, amb una fidelitat infrangible als seus colors. Em fan enveja la passió amb què parlen de tal jugada, tal fitxatge, com uns entrenadors; les relacions que estableixen a partir de la seva afició; la seva peregrinació al camp diluviï o nevi. Però tinc objeccions d’introduir la meva filla al seu món i els valors que desprèn, i veure’m de sobte en una grada observant la pluja d’insults a l’àrbitre o el nen que ha fallat el gol, rebatent les decisions de qui mana. ¿I si em torno boja i em poso a cridar-li a un rival? ¿I si no és bona com ella creu i llepa tanta banqueta que es posa trista o la fan fora, com jo sé que passa amb freqüència en l’esport infantil de la meva ciutat? El futbol i les seves coses. El futbol que no és d’aquest planeta, i funciona amb les seves pròpies normes. Sempre m’ha semblat un forat negre de misogínia, racisme, homofòbia i interessos econòmics tèrbols. L’última caverna. No dona una batalla ni per casualitat. Li he hagut d’explicar a la meva filla allò dels insults a Vinicius. Allò dels jugadors objecte de befa per portar bolso a un casament. I ara allò de les nostres campiones. L’hi he explicat com si ja hagués acabat, per a què allargar-ho: que un directiu es va excedir amb una jugadora, i que tothom es va escandalitzar tant que l’han fet fora. Que el futbol ha aterrat en el temps en què vivim per la força. Que la manera condescendent de tractar l’esport femení s’ha d’acabar. Que els que manen en la Federació han de respectar les lleis com els altres i aprendre la lliçó perquè han fet vergonya. I que la valenta Jenni va fallar un penal, però li va fer un bon gol al masclisme.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
