Noves eleccions com a mal menor

Vist això en els últims temps, la governança d’un país és una cosa massa seriosa per deixar-la exclusivament en mans dels partits polítics. Al cap i a la fi, al darrere només hi ha persones com les altres, amb les seves aspiracions i les seves limitacions. I, no obstant, els seus encerts i errors ens afecten massa per desentendre’ns-en. L’escenari actual és endimoniat. Les organitzacions polítiques estan atrapades, totes, a les seves teranyines d’interessos que, de vegades, els impedeixen veure el bosc.

Així que, des de la societat civil, tenim l’obligació de contribuir per evitar que els avatars interns de les formacions polítiques puguin perjudicar la societat espanyola. És imprescindible que aportem la nostra visió amb arguments no condicionats per l’interès partidista, prioritzant sempre l’interès general.

I començarem pel final. Des de la societat civil creiem que el més assenyat, si no hi ha acords entre els partits de la centralitat política, és que la societat espanyola sigui convocada de nou a eleccions generals per resoldre el bloqueig actual. No nego que formulo aquest plantejament amb certa mandra i a tall de mal menor, però més desgana i neguit produeix la possibilitat d’haver d’enfrontar-nos a una legislatura de diversos anys amb polarització extrema i una societat dividida. Prioritzar una estratègia política consistent a treure partit de la confrontació i basada en la dualitat amic-enemic, en lloc de prioritzar el bé comú i el pacte per arribar a grans acords transversals, és una actitud irresponsable i de mirada curta.

Passo a exposar els arguments bàsics que justifiquen la celebració de noves eleccions si els partits són incapaços d’arribar a aquests acords transversals comuns.

El cap de l’Estat, Felip VI, ha sol·licitat al candidat del PP, Alberto Núñez Feijóo, que intenti sumar suports per aconseguir la seva investidura com a president del Govern. Tot i necessitar només quatre diputats per conformar la majoria requerida, la missió sembla molt improbable, coneixent la contundent posició adversa de les conservadores PNB i Junts, d’on haurien de sortir aquests quatre suports. 

En cas de no quallar la investidura de Feijóo, la iniciativa correspondria al candidat del PSOE, Pedro Sánchez. En aquest cas, per arribar a una majoria de Govern necessitaria el suport d’ERC, Junts i Bildu. Arribats a aquest punt, el preu que en pagarien el PP i el PSOE seria una amnistia i un referèndum d’autodeterminació, però ho seria a compte de tots els espanyols.

Als separatistes catalans els delata l’exigència d’una amnistia general com a condició per votar la investidura, ja que estan acceptant implícitament que el 2017 van cometre un acte il·legal. La sol·liciten, a més, sense mediar cap disculpa i sense propòsit de rectificació; al contrari, mantenen allò d’«ho tornarem a fer». Per no obviar el fet, no menor, que concedir una amnistia implicaria acceptar que a Espanya hi ha presos polítics.

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

El referèndum d’autodeterminació, d’altra banda, és totalment inviable, ja que no compleix cap dels tres preceptes fixats per l’ONU per a la seva celebració: ser una colònia, un règim militar o no tenir drets bàsics. La sobirania, com en la majoria de les democràcies, no es pot trossejar i en el nostre cas recau de manera única en el poble espanyol, d’acord amb la Constitució ratificada pel 90% d’espanyols (91% de catalans) amb un 70% de participació.

Uns partits nacionalistes i separatistes amb un nombre limitat d’electors, tot i que tinguin representació legítima, no poden imposar el seu full de ruta a la majoria dels espanyols. No l’acceptarien.