Els murs de la vergonya
No comparteixo que es concedeixi l’amnistia per la convivència
En un desplaçament recent al Parlament Europeu de Brussel·les em van cridar l’atenció dos espais íntimament i desgraciadament relacionats amb l’actualitat del nostre país.
El museu Parlamentarium em va evocar vívidament el nefast nacionalisme de la primera meitat del segle XX, que va causar el desastre de les dues grans guerres. En la segona meitat del segle passat, la creació de la Unió Europea va permetre superar el període del nacionalisme fratricida i posar rumb a una etapa de pau i prosperitat per als ciutadans europeus. Gràcies a una Transició modèlica, Espanya es va incorporar en l’últim quart del segle al camí europeu de la democràcia, la unió i la cooperació entre tots els estats membre.
Em vaig aturar també davant les dues seccions de formigó originals del mur de Berlín exposades a l’entrada de l’hemicicle europeu. El mur de la vergonya va dividir Europa durant 28 anys fins que va caure, per propi col·lapse intern, l’any 1989.
Com a representant d’una societat civil transversal i plural en l’eix esquerra-dreta he manifestat reiteradament una posició contrària a concedir l’amnistia –en forma de privilegis i impunitat– a uns polítics condemnats per delictes que van causar una greu fractura social a Catalunya. Amnistiats, a més, per col·legues de professió per mantenir-se en el Govern a canvi de set vots.
Com a votant socialdemòcrata amb llargues dècades de compromís, desitjo manifestar una cosa que, probablement, un militant amb responsabilitat orgànica o de govern no pugui expressar en públic perquè s’hi juga el loc de treball o les expectatives de futur: no comparteixo l’argument que tot es fa per la convivència quan sabem perfectament que es fa per conveniència i no per ideologia. Reitero un "no en el meu nom" i són molts els companys socialdemòcrates que ho comparteixen.
Tot i que allò que em sembla més irresponsable és justificar-ho per la necessitat del Govern de construir un mur (un altre) contra la meitat dels espanyols, que són de dretes. És un plantejament populista de l’estil amic-enemic, o el de les dues Espanyes.
El fet que des d’un lideratge polític es requereixi construir murs per guanyar batalles parcials augura que s’acabarà perdent la contesa. S’aixequen murs entre els votants socialistes en primàries caïnites; entre catalans que legitimen amb una amnistia els que han trencat Catalunya contra la meitat dels espanyols per ser d’ideologia conservadora; contra els conservadors europeus amb el seu líder Manfred Weber al capdavant; entre nacionalistes bascos i constitucionalistes navarresos, i un llarg i preocupant etcètera. Tots aquests murs són una mala tàctica i una pitjor estratègia.
Notícies relacionadesEn democràcia és normal l’alternança política: no hi ha murs que prohibeixin governar als teus adversaris polítics, que no enemics.
Sánchez encara és a temps d’afavorir un gran pacte de la centralitat política aprofitant el rerefons de les confessions recents de Núñez-Feijóo per resoldre, amb l’esperit conciliador de la Transició, el bloqueig actual. Si no es corregeix l’estratègia de les barreres separadores com a tàctica de govern, això pot acabar, com va passar amb el mur de Berlín, amb un enderrocament propi o provocat pels nacionalistes de dretes de Junts i PNB, que ja van deixar caure González i Rajoy. I amb això ens endinsaríem en un panorama ombrívol per a la socialdemocràcia del nostre país.
