‘El Vivales’ torna a casa i tots tornem al 1977

–I parlar català al Congrés, escolti.

Efectivament, l’assoliment més nou i substancial és la possibilitat de parlar català al Congrés, que era l’aspiració més gran de tot català des del bressol. A la meva família i als bars que freqüento, fa dècades que no es parlava de res més que de la possibilitat de sentir a algú dir «bona tarda» des de la tribuna d’oradors a Madrid. El problema és que, una vegada assolit això, la política perd raó de ser, ja que serà difícil fixar-se altres objectius a la mateixa alçada. Aconseguir la pau al món? Frenar el canvi climàtic? Demostrar amb proves fefaents l’existència de Déu? En comparació, tot això són minúcies. De moment, parlar català al Congrés servirà, u, perquè Pedro Sánchez s’asseguri la poltrona, que és l’única cosa a la qual aspira tot polític en aquest país, i dos i igual d’important, per a demostrar que en català es poden dir les mateixes bestieses que en castellà, cosa que demostra que són llengües de la mateixa categoria. Gràcies als polítics catalans a Madrid, ben aviat comprovarem que parlar diversos idiomes els serveix a alguns només per a quedar com a imbècils en diferents llengües.

Algú podrà adduir que per a arribar al 1977 no calia destrossar Catalunya, que, d’haver-nos quedat quiets, estaríem al cap del carrer. Però, i el que hem rigut durant els últims anys? Això no té preu. No ha passat setmana sense que els llacistes ens donessin motiu de riallada, i si per a això s’ha destrossat la convivència i s’ha enfonsat l’economia, ben destrossades i ben enfonsades estiguin, els riures ja no ens els treu ningú. A la vida no tot es pot quantificar materialment, i la diversió que ens ha regalat el llacisme bé valia que es passessin uns anys a la presó o fugats en altres països.

Tot sigui perquè torni a casa ‘el Vivales’. Jo no sé si Sánchez, amb la condició de mantenir-se en el poder, és capaç d’amnistiar ‘el Vivales’, o ‘el Vivales’, amb la condició d’aconseguir l’amnistia, és capaç d’assegurar el poder a Sánchez. Probablement s’han ajuntat la fam i les ganes de menjar, és a dir, dos polítics amb més interès cap a ells mateixos que cap al poble, com és hispànica tradició. El retorn pot ser apoteòsic. Si quan Matamala –el botiguer reconvertit en senador– va tornar de passar un mes de vacances a la Casa de la Republiqueta, van anar a rebre’l a l’aeroport amb pancartes i banderes com si fos un templer al retorn de les croades, a un individu que ha sigut capaç d’estar sis anys fent el dropo a Waterloo se li ha d’erigir un monument a cada població catalana, no tothom és capaç d’una proesa semblant.

Notícies relacionades

Armengol permetrà el català, l’eusquera i el gallec al Congrés

Finals i principis

Com que després de molt avançar hem acabant arribant al 1977, no estaria de més que ‘el Vivales’ saludés amb un tarradellià «Ja soc aquí» la dona i les nenes en arribar a casa. I que el viatge de retorn es produís –com la fugida– amagat al seient del darrere d’un cotxe, tot i que en aquesta ocasió d’un Citroen CX, cotxe de l’any, amb Pablo Abraira sonant a la ràdio. Per a tota la resta, llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia, que això és tot el que hem aconseguit.

-I parlar català al Congrés, escolti.