Vox, una crisi que beneficia el PP

Paradoxalment, la tempesta interna ha esclatat just en el moment en què l’extrema dreta té més poder institucional en comunitats i ajuntaments per les seves aliances amb el PP. Una situació idèntica a la que va viure el partit que liderava Albert Rivera. En el cas de Ciutadans va ser l’errònia estratègia de Rivera la que el va portar a la seva irrellevància electoral; en el cas de Vox, que es va engreixar amb la crisi catalana i la debilitat del PP, el que ha contribuït al seu descens a les urnes és el fet que aquests dos factors s’hagin esmorteït o fins i tot hagin desaparegut i que molts dels seus electors hagin tornat al partit d’Alberto Núñez Feijóo. 

Amb tot, un dels elements que ha sorprès d’aquesta crisi és descobrir que en la ultradreta, que defensa amb tanta solidesa els seus postulats antiigualitaris, antifeministes, antiautonòmics, antiimmigració, anticanvi climàtic i un llarg etcètera de plantejaments reaccionaris i regressius, també existeixen sectors. Fins ara semblaven un bloc de granit, sense cap matís en la defensa de la seva ideologia, tot i que com en tots els partits es donessin batalles pel poder. Perquè el dimissionari Espinosa de los Monteros no es va desviar mai d’aquests plantejaments, tot i que els formulés amb menys agressivitat. Ell era, sens dubte, la cara amable de Vox, sense que això pressuposi que fos més tou que, per exemple, Jorge Buxadé, el vicepresident d’Acció Política, que s’ha proclamat guanyador de la contesa interna. No es pot dir que Buxadé sigui amable. Aquest antic falangista s’expressa sempre amb radicalitat i acompanya les seves paraules amb una mirada desafiadora. Més enllà que en el terreny econòmic Espinosa de los Monteros sigui més liberal i el sector guanyador més autàrquic, no sembla que entre ells hi hagi grans diferències ideològiques sinó diferents estils, potser diferents estratègies.

Notícies relacionades

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Diferents maneres de llegir un llibre

Amb la dimissió d’Espinosa de los Monteros, el PP no només ha perdut un interlocutor, que podia haver sigut ministre de Feijóo si hagués aconseguit governar, sinó que ara els populars es veuen en mans del sector ultramuntà de la ultradreta, que els pot complicar fins i tot més la governació en les quatre autonomies i més d’un centenar i mig d’ajuntaments en què comparteixen govern amb Vox. A Génova temen que ara els exigeixin més cessions en assumptes tan delicats com els referents a la violència de gènere, una problemàtica que els ultres neguen, o en immigració. I això en un moment en què en l’anàlisi que fan els populars dels resultats del 23J comencen a veure Vox més com un obstacle que mobilitza l’electorat de l’esquerra que com una crossa per afavorir un govern del PP. 

Davant d’aquesta situació, dirigents populars es comencen a penedir d’haver-los cedit tant poder institucional. Especialment perquè en aquest moment d’incertesa, quan els resultats del 23J els han deixat sense possibilitats de governar, tret de sorpreses, i encara no se sap si Pedro Sánchez aconseguirà ser investit o si es repetiran les eleccions, els populars podrien haver jugat amb altres cartes i haver sigut menys generosos amb Vox en la xifra i la importància dels càrrecs i en les cessions ideològiques. Més que res perquè en un escenari de repetició electoral, el que més convindria ara a Feijóo, el PP es podria imposar amb una majoria suficient per formar govern si aconseguís atraure votants de Vox i el partit d’Abascal, el líder que ha consentit l’ascens de Buxadé, quedés arraconat en la insignificança.