‘Las cartas del Boom’

3

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

06 d’agost del 2023. 17:00

0 Comentaris

He estat llegint aquests dies ‘Las cartas del Boom’ (Ed. Alfaguara), una compilació epistolar entre les figures de l’últim gran corrent literari del segle XX, amb un influx que arriba fins avui. El llibre està armat com un diari íntim d’un grup d’amics i una guia sentimental d’un moment concret de la història. ‘Las cartas’ és una revelació de secrets oficials que fixa la taxonomia d’aquesta tribu de lletraferits, una qüestió gens pacífica i no sempre sentenciada. Com en les bandes de música, el Boom són: Fuentes, Cortázar, García Márquez i Vargas Llosa. Aquesta generació màgica, que allotja dos nobel i dos que ho van poder ser, va trobar model i inspiració en dues àustries majors literaris: Borges, un patriarca sedent, un cec que tot ho veu, i Octavio Paz, un profeta volador, amb una estela de canchero bon vivant que tots persegueixen. Els quatre genets del Boom serien els apòstols d’un evangeli nou, un missatge americà i universal. La seva galàxia deforme va tenir satèl·lits que es creien estrelles, i planetes que no sabien que ho eren –Carpentier, Cabrera, Rulfo...– La lectura d’aquestes missives àgils, bitllets tenyits de l’entusiasme vital de qui sap que està fent alguna cosa gran, permeten al lector aixecar el vel de la personalitat de cadascun dels remitents, que fins ara només intuíem en la filigrana dels personatges de les seves obres. Durant aquest peep-show veiem pel forat del pany com es creuen missatges que són fuetades d’amistat veritable, molt allunyada –almenys en aparença– de les enveges i misèries que ens havien explicat de l’ofici. En aquests ‘beatles’ sudaques, Cortázar resulta el més tímid i militant, esquerp i entranyable, el més amic dels seus amics i el més prolífic cartista. És el degà i l’arquer de l’equip. Fuentes és el seu ambaixador, un dandi flamboyant àvid d’acció i capaç de donar ressonància a les obres dels seus ‘cuates’ als Estats Units, on gaudia d’una influència arcangèlica amb què els altres amb prou feines somiaven. Vargas, una el·lipsi al llarg del llibre, és l’‘enfant terrible’ visionari d’aquest rat-pack d’escrivents, i GGM, el més arrelat en el triangle invertit que és l’Amèrica hispana, esdevé, en la seva lúcida bogeria, a estones el Quixot i a estones Sancho.