La tornada

Paul Celan, poeta romanès d’origen jueu i llengua alemanya, ho va dir com ningú abans: «A la font dels teus ulls / hi viuen les xarxes dels pescadors del mar errant / A la font dels teus ulls / hi manté el mar la seva promesa». Paul Celan parlava de la nostàlgia, una constant en la seva vida, que es va convertir en una característica estètica. Una altra poeta, la polonesa Wislawa Szymborska, premi Nobel de literatura el 1996, ho va dir també a la seva manera, una manera més clara, però no menys profunda d’escriure: «Amb la descripció dels núvols / m’hauria de donar molta pressa / en una mil·lèsima de segon / deixen de ser aquestes i comencen a ser-ne d’altres...». 

Arriben les vacances i la tornada que suposa per a moltíssimes persones als llocs on en van quedar d’altres representa per a aquestes una barreja d’eufòria i de melancolia, d’il·lusió i de ‘déjà-vu’, que s’entremesclen als seus cors i fan del temps un núvol fugaç i alhora un retorn (l’etern retorn del riu al seu fons) al de la felicitat perduda. Tot ha canviat però es manté, tot és diferent i igual alhora. Les muntanyes, el mar, les olors, el vent, el sabor i el so que ens van emocionar i ens emocionen com en els primers dies continuen sent els de sempre, però alhora tot ens sembla estrany, com si l’any que ha transcorregut des de l’anterior estiu hagués posat sobre això un vernís incolor, però un vernís que ho desfigura. La realitat i la irrealitat s’ajunten en l’inconscient, i, com en els somiejos, que quan cau la tarda o a trenc d’alba ho transformen tot, el paisatge es converteix en un decorat que no té res a veure amb el que recordàvem d’altres vegades. Rere el mirall opac dels nostres ulls la realitat és la mateixa o molt semblant, però en el nostre esperit el pes dels nostres records és tan determinant com el de la realitat. Els paisatges són memòria, però a l’estiu ho són amb molta més força.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Així que en la tornada als llocs als quals som fidels, tant per familiaritat com per haver-los escollit, portem juntament amb l’equipatge l’any de més que ha passat des de l’anterior estiu, un any que, tot i que fugaç com tots, ha deixat en les nostres ànimes la pols de les desil·lusions i la brillantor de les emocions noves, el vernís que cobreix el paisatge i el transforma davant els nostres ulls. I passa igual amb les persones que, mentre nosaltres érem lluny, van continuar vivint com si no existíssim. El mateix que ells per a nosaltres per més que al retrobar-nos fingim que no va ser així. Les salutacions de rebuda als llocs de les vacances sempre han tingut alguna cosa de comiats, d’adeus anticipats, perquè tots sabem que ho seran de debò ben aviat.

Hi ha un riu i un mar per a cada persona, un lloc on recuperar el temps i alhora sentir-nos-en desposseïts, i cap és millor que un altre tot i que molts presumeixin ingènuament que els seus són millors que els dels altres. Allò que els fa creure-ho són els records, i això explica la melancolia que els envolta al tornar-hi. Per això recordar les paraules d’un altre poeta també romanès com Celan i també apàtrida com ell, almenys en el nom, el radical Tristan Tzara, és una cosa que ens convé a tots aquests dies de vacances, en què tornem als llocs on vam ser feliços i eterns una vegada: «Torneu humils de cor».