A veure si em passa

Un individu em va passar una pastilla que em vaig empassar amb mig got d’aigua. Al cap de poc, la realitat es va moure lleugerament, com mirant de trobar encaix en un continent invisible. El moviment va durar un parell de segons. Després va entrar a l’habitació un metge amb una capsa sota del braç. A la capsa, a l’obrir-la, hi van aparèixer dues mans que el doctor va substituir per les meves. Va ser fàcil: com desmuntar i muntar les peces d’un motor. Vaig despertar en el moment de provar el funcionament de les noves extremitats.

Més tard, em va semblar que els dits que subjectaven el raspallet de dents eren falsos. Vaig fer cafè, vaig esmorzar, vaig anar a buscar el diari, el vaig llegir... Tot anava bé, excepte aquesta sensació de funcionar amb dues pròtesis. Després de dinar, vaig fer al sofà una capcinada durant la qual el metge del somni anterior em va buidar les conques dels ulls per col·locar-me dos globus oculars estranys. Al despertar, vaig parpellejar un parell de vegades com per ajustar-me’ls. Vaig preguntar a la meva dona si em notava alguna cosa rara i va dir que no, però les meves sensacions no eren les normals.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Vaig sortir a caminar. Les mans, al final dels braços, em pesaven com si fossin d’un material diferent del de la carn. Quant a la realitat, tenia un cert punt d’al·lucinació, com si la creés jo en el moment mateix de mirar-la. Vaig entrar en una cafeteria on em van servir una copa de vi. Al tancar les parpelles un moment, per descansar d’aquells estímuls, em vaig veure en una altra dimensió amb les meves veritables mans i els meus veritables ulls. Però no era jo, sinó algú a qui havien trasplantat els meus membres. Hi havia per allà un individu jugant amb els cossos.

Aquella nit em vaig ficar al llit amb por de somiar amb el metge diabòlic. Però no va passar res. Quan va sonar el despertador, em vaig revisar i vaig reconèixer com a meus tots els meus òrgans. Més tard, no obstant, al carrer, em va semblar que alguna cosa no funcionava, i el que no funcionava era que m’havien canviat sencer per un altre d’idèntic a mi. No podia negar que era jo, tot i que alhora era un altre. Em vaig preguntar on haurien enviat el meu jo autèntic, però com que ni la meva família ni els meus amics van notar res, vaig decidir fingir que continuava sent jo i així estem encara, esperant que les coses es recomponguin.