Per explicar el futbol

De fet, va ser al pati de l’escola dels Salesians on vaig escoltar per primera vegada un nom propi que va saltar en aquesta conversa a la qual ens va conduir Guasch. Era el nom d’Antonio Valencia, un cronista del Marca que a més era un estilista que escrivia llibres sobre altres comeses, però la seva passió era el futbol, dir-lo, explicar-lo, convertir-lo en una metàfora literària de la vida.

A ell li dec, per exemple, una descripció insòlita llavors, i fins i tot ara, de les diferents gradacions, de força, de dolor i d’alegria, que contenen els noranta minuts que dura cada enfrontament. Ell deia que el futbol es regeix per reptes musicals que, si es compleixen, converteixen el futbol en un goig i en un desafiament estètic. Des de la porteria, on la delicadesa del porter pot introduir el joc en un rampell líric, centrant bé als seus mitjos, fins a l’episodi més excel·lent del joc, la rematada, es converteix en el final d’una simfonia que no tindria sentit si fos un mer tir a porteria.

El futbol és metàfora

La paraula tir, o la paraula tret, era un disbarat estètic, perquè el que el davanter fa és acariciar l’esfèrica per convertir el seu gir en una troballa que desafia el porter. Aquest s’endinsa en els aires, obnubilat pel desafiament de la pilota. Que pari o no és l’arrel de la trama. L’aplaudiment o la decepció de l’espectador, d’un bàndol o l’altre, és l’últim sospir que produeix la jugada. I no és un sospir qualsevol, és l’explicació que la lluita va valer la pena..., almenys per provocar aquest escut d’alleujament o de decepció.

Em va agradar evocar amb Pérez de Rozas aquell moment de la meva vida, quan vaig sentir el nom d’Antonio Valencia, que en aquella època adolescent s’ajuntava amb els noms del seu pare, el gran fotògraf que va fer immortals gols que van aconseguir el cartabó musical descrit per Valencia, i els de Martín Girard, venerable ara com Gonzalo Suárez, i inoblidable en totes les seves facetes, i José Luis Lasplazas, periodista d’enorme influència, que parlava a la ràdio de l’època com si estigués descrivint episodis de la guerra mundial quan en realitat s’estava centrant en què passava quan Kubala remetia les seves cartes enverinades a la porteria contrària.

I és que el futbol o és metàfora o no és res, un avorriment que reuneix un grup de malànimes ara rics que en realitat volen desvalisar el contrari. Alguns (sempre penso en el senyor Matías Prats, i en Miguel Ángel Valdivieso, com transsumptes de l’actual Flaquer de la SER i l’Oliveros de la Cope) s’hi remiren perquè el futbol ofereixi a la ràdio l’oportunitat de relats èpics, o bé educats, que fugen de l’insult o del menyspreu per l’àrbitre, i que busquen a la voluta de les paraules la densitat exacta de la importància del joc.

Felicitat i no fàstic

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Sense paraula no hi ha futbol, igual que sense música no hi ha literatura. Sense personatges com Besa, Relaño, Valdano i Fontanarrosa, i el nostre estimat Emilio, les pàgines de futbol dit o narrat seria com una discussió sobre les fallades dels àrbitres, una fotesa entorn d’un espectacle meravellós des que va néixer.

Parlar amb el mestre Pérez de Rozas, com veure les fotografies del seu pare, o com evocar els ensenyaments d’aquell Antonio Bigatá (el pseudònim de l’inoblidable Antonio Franco, Cop Franc, aquesta secció, és un homenatge a la seva memòria) és una d’aquestes rareses que encara permeten que el futbol produeixi felicitat i no fàstic. I no fàstic.