Tarda d’esplín al costat del ventilador

‘Oficio pasajero’ es pot llegir com el revers d’una novel·la (no escrita) d’aprenentatge, el ‘bildungsroman’ d’un jove assegut al costat de la finestra de la vida i ferit de mort per la fletxa de l’escrivent Bartleby («preferiria no fer-ho»). Hores vessades a les tavernes o en la continuïtat dels parcs. Sense feina en els inicis, sense ni cinc a la butxaca, desarmat per la desídia que fa miques qualsevol propòsit fins i tot abans que s’arribi a concretar. Un home a la trentena ficat en oposicions per tal d’assentar una àncora que li permeti endinsar-se en l’escriptura, immers en la vida de províncies, somiant amb un altre existència, potser a Madrid, però convençut que en el fons un sempre vol ser on no és. Intel·ligència i un desencant potser massa precoç. Aquí surt el veritable jo de Montano. O no. En qualsevol cas, literatura que no aspirava a res i per això vibra.

A ritme de bossa nova

Notícies relacionades

Optimisme moderat

Liceu Mar, una oportunitat per a Barcelona

Travessa el llibre un esplín esquitxat de tant en tant per la joia íntima de continuar viu. Entrada d’agost de 1995: «Un moment de rara perfecció: tot just sortit de la dutxa, amb el barnús posat i el cos encara mig mullat, al menjar trossos frescos de meló mentre sonaven cançons de Leila Pinheiro. Delícies subtils que no es troben en la mort». ‘Saudade’ barrejada amb alegria, com en la bossa nova que tant agrada a l’autor. I els elements que el van sostenint: els passejos, el mar a l’hivern, la recerca de la Bellesa, la bici a la tele (el Tour, la Vuelta) o pels camins rurals, el cine, les dones i els dies, els amics de sempre i el metrònom constant de la lectura: Eugenio Trías, Jünger, Cioran, Conrad.

El gran argument d’‘Oficio pasajero’, com el de tots els diaris, és el pas del temps, l’implacable. L’acabo contagiada de certa melancolia, però també amb la joia curiosa de saber que en alguna banda hi ha 60 ‘moleskines’ inèdits.