Nasser al-Khelaïfi, governador del PSG

Més que un club (¿els sona?), el PSG és una barreja d’ambaixada de Qatar, empresa, club de futbol i ‘lobby’. Una pica a Flandes o, millor, una daga a la ciutat de la llum. El PSG, perquè així ho va impulsar Sarkozy, va ser adquirit per QSI, el fons qatarià d’inversions en l’àmbit de l’esport que, com tot en aquest petit ric país, ho controla i dirigeix l’emir Tamim bin Hamad al-Thani.

Des d’aleshores, l’equip és font de notícies que brolla abundant. Pels fitxatges de galàctics o ‘galactiquets’ en decadència que efectua, però també per un altre tipus de qüestions. L’última és la protagonitzada pel president del club, Nasser al-Khelaïfi, el nostre protagonista d’avui, el domicili parisenc del qual va ser registrat per la policia francesa després que la Fiscalia de França ordenés investigar la denúncia d’un ciutadà d’origen algerià francès, Tayeb Benabderrahmane, que afirma que Al-Khelaïfi va ordenar el seu segrest el 2020. Segrest de 10 mesos.

El cas Tayeb, truculenta història. El citat, no cal escriure una altra vegada, i malament, el seu cognom, va treballar per al PSG i Al-Khelaïfi afirma que l’únic que vol és fer-li xantatge, venjar-se, treure-li diners i desprestigiar-lo. La premsa francesa, arran d’aquest cas, ha especulat amb tota mena d’historietes de novel·la negra, rosa i vermella: presumptes documents en poder del segrestat parlarien de xantatges, extorsions, idil·lis, gravacions de vídeo... Tot molt presumptament comprometedor.

Disgustos a grapats

Escriurem això de ‘presumptament’ diverses vegades en aquest text, escriurem amb precaució, ja que som en un país on a una periodista de Huelva li han caigut dos anys per informar sobre un sumari que no era secret, la qual cosa representa una atrocitat, amb perdó, un atac a la llibertat d’informació i, si prospera com a precedent, el final del periodisme judicial. Ni més ni menys. Però no ens desviem del tema. El registre a casa del president del PSG va retardar la roda de premsa de Luis Enrique, a qui no sabem si el president li va demanar disculpes. A Al-Khelaïfi li creixen els Mbappé. Que no és un problema petit. Els diners no donen la facilitat per guanyar la Champions. Ni tampoc la felicitat completa.

El màxim mandatari del club francès guanya per a disgustos, però se’ls emporta a grapats. Dia sí, dia també es veu en els titulars embolicat en la polèmica. Nascut a Doha el 1973, fill d’un pescador, té tarannà elegant i maneres seductores; riu amb freqüència; va anar a la universitat, va ser tennista en la seva joventut i, de fet, ocupa càrrecs en la federació qatariana d’aquest esport en què segurament devia aprendre la importància del revés. Uns quants sí que se n’està emportant.

Ibrahimović, Beckham, Messi 

Notícies relacionades

Diferents maneres de llegir un llibre

Habitatge, el vapor de l’olla de pressió

Va arribar a ser ministre sense cartera del seu país. És el primer president no francès del PSG, va arribar al càrrec el 2011 amb la missió de moure el portatalonaris, la Champions, els interessos qatarians i la moguda del futbol internacional. Va portar Ibrahimović, Beckham, Di María, Neymar, Mbappé, Sergio Ramos i Messi entre molts d’altres, però no ha après a exercir la presidència amb les formes vaticanes, diplomàtiques, volem dir, d’un Florentino, ni els domesticats estirabots de Laporta. Hauria d’existir un màster en president de club de futbol, si bé l’invent podria acabar amb la desigualtat de formes i maneres d’espavilar-se en aquest àmbit, que proporciona un gran espectacle per molt que l’estil Gil estigui en via d’extinció, tot i que hi hagi exemplars en actiu.

Es calcula, calcular és fer oposicions a equivocar-se, que ha desemborsat més de 1.300 milions de dòlars en fitxatges. Aquest home mou més diners que un ajuntament potent. Somia amb la Champions, gaudeix de París, és aficionat a la corbata fosca i ha contractat Luis Enrique perquè aixequi passions en el si del PSG. En una Lliga que no té la lluentor, la qualitat, de l’espanyola, l’anglesa o, fins i tot, l’alemanya i italiana. Per aquest maneig dels diners sense resultats esportius (bé, lligues sí) recorda el Barça d’altres èpoques. Bé, no. Mai se sap. I amb aquest home, tampoc.