On va Duval

Des del principi em va preocupar, no obstant, que el seu èxit es degués més a la seva posició identitària, la seva oratòria parisenca i la seva fotogènia que al seu talent per escriure. Perquè Duval publica molt ràpid i ha aconseguit estar a tot arreu molt aviat: se la rifen. Platós de televisió, ràdios, baralles a les xarxes a tort i a dret, conferències, festivals i ara... ara un càrrec en un partit polític. Va assegurar recentment que no ho faria, però també va dir que no parlaria més del tema trans. Coses de l’edat, dir «mai». Ara és la portaveu de feminismes i LGTBetc de Sumar. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El feminisme radical patri ha rebut el nomenament anomenant-la tio amb cigala i coses d’aquestes. Centrar la crítica a l’elecció de Duval per Sumar en el seu sexe cromosòmic no només és barroer, sinó que aporta poc. A Sumar deuen haver tingut molt en compte que és trans per nomenar-la, però això és un error de Sumar, no un pecat de Duval. Un home cis i heterosexual podria perfectament ocupar aquesta representació i fins i tot el Ministeri d’Igualtat: totes les altres coses són identitarisme. El problema, per a mi, és que Duval ho hagi acceptat. Els intel·lectuals, si passen massa prop d’un partit polític, es converteixen en intel·lectuals orgànics. És a dir: en res.

Aquest mal va afectar gent més madura que Duval, des de Vargas Llosa fins a Savater. La política activa jivaritza la mirada fins i tot si et toca de refiló, i bastarditza el verb. Ignoro si el pas que ha fet Duval és fruit del seu compromís polític o d’un narcisisme alimentat per racions d’èxit superiors que qualsevol sistema nerviós podria suportar, però si fos la meva amiga hauria intentat convèncer-la que rebutgés el caramel enverinat. Militància, biaix o disciplina són paraules incompatibles amb el verb pensar.