La vida, instruccions per a l’usuari

Com que no tinc la maça que indiquen les instruccions, fixo la primera lleixa clavant-li copets amb la mà de morter, però després de col·locar la segona lleixa s’entreveu la contrarietat: l’invent es balanceja amb la tossuderia burleta d’un saltamartí. Estic a punt de telefonar Juan Tallón, que l’altre dia es va enfrontar amb una butaca desmuntada, també de temperament rebel.

Tot aspira a ser muntat i tot coixeja, cadires, penjadors, aquest caos de país, sempre falta o fa nosa alguna cosa: la conspiració del ranc. Pilota a terra. Faig un vídeo de l’enrenou i l’hi envio al meu germà, fill de ferreter, com una servidora, però un manetes de pro, que conjectura que potser, només potser, quan ajusti el tercer prestatge, el que corona l’artefacte, aquest trobarà el dial del seu destí, com Indiana Jones.

Estic suant i s’ha fet tardíssim, de manera que continuaré el cap de setmana. Pura procrastinació, em dic, la rebequeta del fracàs. Li dono la culpa a la calor (la xafogor barcelonina és un estat mental). O serà la guia de muntatge, escrita en un anglès variant dialectal de Canton. ¿Què dimoni és un ‘caster’? La rodeta, entesos.

Això està mort

Acabo sospitant que s’ha ordit una triangulació misteriosa entre la prestatgeria rancallosa, aquesta columna i la instrucció número tres que Leila Guerriero inclou en la seva ‘Teoría de la gravedad’: «Segui al seu estudi. Intenti escriure. Escrigui. Esborri. Digui’s a si mateix: ‘Això està mort’. Digui’s: ‘Estic mort’. Aixequi’s. Vagi a la cuina i faci un te».

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Sempre que entra a casa un electrodomèstic nou amb la seva guia de l’usuari –la nevera turca de l’any passat o el maleït penjador burro–, recordo el meu amic José Luis, un aragonès molt savi, i la seva teoria respecte la vida: arribes a aquest món sense manual d’instruccions, i quan creus intuir una mica de què va la cosa, patam, ja estàs amb el bitllet d’anada cap a l’altre barri. Això amb sort.

El suposat fullet de posada al punt vital hauria d’aportar alguna certesa, sempre tan escasses, i començar potser així: neixi vostè del ventre de la seva mare, preferiblement en una família de possibles. I brami fins a posar-se morat com una albergínia, perquè després no el deixaran. O no podrà. I tampoc li serviran les instruccions de Cortázar per plorar, perquè hi haurà motius més profunds que «‘el pato cubierto de hormigas. Que esos golfos del estrecho de Magallanes en los que no entra nadie, nunca’».