Prigojin i Putin han mesurat malament les seves forces (per a satisfacció de Zelenski)

Des d’aquest punt de vista es pot entendre que, en la seva arrencada, l’envit que acaba de llançar no anés dirigit contra Putin, amb intenció de donar un cop d’Estat i expulsar-lo del Kremlin, sinó contra el tàndem Serguei Xoigú (ministre de Defensa) - Valeri Gueràssimov (cap de l’Estat Major de la defensa i comandant en cap de les forces desplegades a Ucraïna). De fet, també es pot imaginar que –fart dels menyspreus de l’esmentat duo quan ha demanat munició i suport militar, i contrari a complir l’ordre que a partir de l’1 de juliol tots els «voluntaris» russos han de subscriure un explícit acatament a les ordres del Ministeri de Defensa– ha optat per un cop de força creient que en el fons fins i tot rebria la benedicció de Putin per alliberar el país (segons les seves paraules) de «la corrupció, les mentides i la burocràcia». Això significaria que no ha entès que, com tants dictadors abans que ell, Putin s’ha limitat a deixar que tots es debilitessin embrancats en les seves disputes internes com a mètode clàssic per garantir que cap es fes tan fort com per veure’s temptat de fer-lo caure de la butaca presidencial.

En definitiva, Putin s’ha equivocat per alimentar aquest procés, sense calcular que els enfrontaments directes que ha consentit entre les forces que cadascú controla impliquen una pèrdua de capacitat operativa davant les tropes ucraïneses i un risc real de guerra civil. Però Prigojin també ha errat, al col·locar Putin en una tessitura en què no podrà donar massa mostres de debilitat després del desafiament encaixat. Tot això mentre comandaments militars com Serguei Surovikin, cap de les forces russes a Ucraïna fins al gener passat i habitualment identificat com a pròxim al cap mercenari, ha sortit en defensa del president i sense que tampoc cap oligarca o membre de l’elit empresarial o política russa s’hagi atrevit a alinear-se amb qui ara s’enfronta a una causa penal per rebel·lió militar i a unes forces armades russes molt superiors en nombre i armament.

A partir d’aquí, la confusió regnant impedeix conèixer el que està passant i, menys encara, quines poden ser les conseqüències immediates. D’una banda, hi ha indicis clars que combatents de Wagner no només han aconseguit reentrar en territori rus sense cap oposició, fins aconseguir el control de Rostov del Don (on es localitza el quarter general rus des d’on es dirigeixen les operacions al sector de Donetsk), sinó que ha pogut dirigir-se a Moscou amb diverses columnes de tropes i material sense que hagin sigut detingudes per forces lleials al Kremlin fins que han decidit deixar d’avançar. Per l’altra, se succeeixen els alineaments amb Putin, incloent el del líder txetxè, Ramzan Kadírov, inclinat a enviar els seus combatents a Rostov, o el del president turc, en correspondència amb el suport rebut durant el cop d’Estat que Erdogan va patir el 2016. Simultàniament, l’absència de resposta armada a les forces de Wagner en el seu camí cap a Moscou (a 1.100 quilòmetres de Rostov del Don) podria indicar que hi pot haver més fractures a les files de l’Exèrcit.

Notícies relacionades

Amb la central nuclear de Zaporíjia no s’hi juga, ¿o sí?

Una ofensiva no és una escaramussa

Mentre la capital russa es preparava per a la defensa, activant l’operació Fortalesa, Aleksandr Lukaixenko, president bielorús, afirmava haver aconseguit el compromís de Prigojin per aturar l’avanç de les seves forces. Però si la situació no es recondueix i finalment es produeix un xoc directe, Rússia pot entrar en un camí irreversible que, d’un sol cop, faciliti els càlculs d’Ucraïna al trobar-se amb els forats que deixin les unitats de Wagner i les que Moscou hagi d’utilitzar per combatre’ls, deixi Putin sense un instrument que tant li està servint per guanyar influència a l’Àfrica i més enllà i arruïni els somnis «patriòtics» de Prigojin.

*Jesús A. Núñez Villaverde – Codirector de l’Institut d’Estudis sobre Conflictes i Acció Humanitària (IECAH)