La persistent crisi institucional francesa

Vegem, sempre en relació amb la reforma de les pensions, l’ús de dos preceptes de la Constitució francesa de 1958: l’article 49, al seu paràgraf tercer, i, més recentment, l’article 40. Pel primer, el Govern vincula la seva continuïtat a un projecte de llei, de caràcter financer o relatiu a la seguretat social. El text s’entén aprovat, tret que prosperi una moció de censura. Així, el mes de març passat, el Govern francès va aconseguir l’aprovació de la reforma de les pensions: es va presentar una moció de censura, però va fracassar per nou vots. El recurs davant el Consell constitucional no va prosperar, i la llei va entrar en vigor. Però l’oposició no es va rendir, i va preparar una proposició de llei per, a la pràctica, derogar la reforma.

Aquí entra en joc l’article 40. Aquesta norma determina que no són admissibles les proposicions de llei o les esmenes que comportin una disminució dels ingressos públics o un increment de les despeses. L’article 134.6 de la nostra Constitució va en la mateixa línia, tot i que amb una diferència important. A Espanya hi intervé el Govern central, que, si no hi està d’acord, pot paralitzar la tramitació parlamentària. Si la cambra on ha sorgit la iniciativa rebutja el veto del Govern, aquest pot promoure un conflicte d’atribucions davant el Tribunal Constitucional. La jurisprudència que emana de les sentències STC 34/2018 i STC 44/2018 imposa una interpretació restrictiva de les facultats de l’Executiu espanyol. A França, en canvi, tot queda a la cambra. La presidenta de l’Assemblea Nacional, Yaël Braun-Pivet, del partit de Macron, havia anunciat el 7 de juny que, en aplicació de l’article 40 de la Constitució francesa, rebutjaria la iniciativa parlamentària contra la reforma de les pensions. El reglament de l’Assemblea Nacional, a l’article 89, s’ocupa de concretar l’article 40 de la Constitució. Quan es tracta de proposicions de llei, la presidència de l’Assemblea decideix sobre la seva admissibilitat. Coneguda la posició de la presidenta, els autors de la proposició van decidir retirar-la el 8 de juny.

El sistema francès atorga a la persona que ocupi la presidència de l’Assemblea un poder que al nostre país correspon a un òrgan col·legiat, com és la mesa de la cambra. En aquesta dada, que pot semblar una minúcia tècnica, pot observar-se el problema de fons de la Constitució francesa de 1958: la personalització del poder. El text constitucional es va fer a mida del general de Gaulle, en unes circumstàncies molt difícils. Com es percep a l’article 49 que s’ha comentat, tot està disposat perquè el Govern pugui escapolir-se de la pressió parlamentària en moments crítics. El legislatiu té menys capacitat de fer contrapès a l’Executiu que en un sistema parlamentari com l’espanyol. A més, al ser un cap de l’Estat elegit per sufragi universal, el president de la República Francesa pot invocar sempre una gran legitimitat popular nascuda del vot. 

Notícies relacionades

La moció de censura contra el Govern francès fracassa per només 9 vots

Illa, malgrat Sánchez

Les coses es compliquen quan es va perdent aquesta legitimitat i el president es converteix en un personatge impopular. No només les polítiques que promou, sinó també per la falta d’empatia que aparenta. I això és molt preocupant en un cap de l’Estat que, segons l’article 5 de la Constitució, ha d’assegurar el funcionament regular de les institucions. Prenguem-ne nota aquí també.