Cambray o com morir amb les botes posades

Vaig descobrir Gonzàlez-Cambray quan era director de centres educatius en plena histèria pandèmica. I com a pare de dos nens vaig celebrar el seu pols per obrir les escoles. Fins i tot s’hi van querellar –amb ell mateix i el conseller Bargalló– per tal atreviment.

Després va arribar el manifest de cèlebres professionals que exigien mantenir tancades les escoles després de les vacances de Nadal. El president Torra liderava la histèria per tancar tota activitat amb pany i clau. De manera que Cambray també va lliurar la batalla contra un president que cada vegada que compareixia era fent cara llarga, com si ens anés a donar l’extremunció. Cambray va mantenir el pols i els nens van poder reprendre el curs escolar.

El seu aplom li va valer per rellevar Bargalló. I va seguir endavant amb les seves propostes de canvis. Envalentit. Sense miraments, això sí. Va confessar Cambray que, al seu parer, si no hagués imposat les seves tesis no s’hauria materialitzat mai cap canvi. Cras error. No va calibrar la força opositora. No es tractava de tenir raó si no de poder sostenir les seves tesis contra vent i marea. Va anar a totes i va topar de cara amb un corporativisme que l’estava esperant. Cambray va voler fer una revolució i va topar amb els revolucionaris.

Notícies relacionades

Aragonès explicarà aquest dimecres els canvis del Govern davant el Parlament

Illa, malgrat Sánchez

Finalment el president Aragonès ha rellevat Cambrayaprofitant la sortida de la consellera Teresa Jordà, que farà tàndem amb Rufián a Madrid. També surt l’efímer conseller Fernández, de Territori. Però a ningú se li escapa que el cap sacrificat és el de Cambray. Era la seva testa la que demanaven els sindicats, amb afany. S’hi va enfrontar, va defensar les seves tesis amb convicció i es va immolar. Amb les botes posades, sens dubte. Després de la pèrdua de vots d’ERC en les eleccions municipals es van imposar mesures. Tot i que probablement la seva sort ja havia sigut tirada.

El relleu de Cambray serà Anna Simó, veterana en aquests menesters, més tranquil·la i menys impetuosa que Cambray. ¿Li donaran 100 dies de treva? ¿N’hi haurà prou amb escoltar més o haurà de posar-se de genolls? ¿Era només manca de diàleg o era oposició numantina? Aviat ho sabrem.