‘Je ne comprends pas’

En concret, el Tribunal Administratiu de Montpeller va anul·lar a principis de maig el canvi de reglament adoptat per aquests municipis –Elna, els Banys, Tarerac, Portvendres i Sant Andreu de Sureda– que permetia utilitzar el català sempre que després es traduïssin les intervencions al francès. El tribunal argumenta que la llengua de la República és el francès, com estableix l’article 2 de la seva Constitució, però obre la porta, de manera implícita, a parlar primer en francès i efectuar després la traducció al català. La resolució, que serà recorreguda davant el Tribunal d’Apel·lació de Tolosa, confirma la jurisprudència francesa.

La consellera Vilagrà, en aquest context, va traslladar als cinc alcaldes afectats el suport de la Generalitat en la seva «necessària lluita» en defensa del català en els plens. Una actitud lloable, més enllà que pot ser considerada per França com una intromissió en la seva política interna. Potser conscient d’això, Vilagrà es va mantenir fidel al relat processista: no va dirigir les seves crítiques contra França, sinó contra Espanya: «Esperem que l’Estat francès no segueixi els passos de l’Estat espanyol judicialitzant la política i la llengua». L’Estat espanyol, en matèria de pluralitat lingüística és a anys llum de França, un país que va exportar al món el lema de la República –‘Llibertat, igualtat, fraternitat’–, però que té en la diversitat la seva assignatura pendent.

La qüestió lingüística és només un aspecte de la qüestió nuclear: la Constitució de la Cinquena República (1958) no només consagra el francès com «la llengua de la República», sinó que el seu preàmbul s’inicia amb l’expressió el «poble francès», dipositari de la sobirania: «Cap secció del poble» es pot atribuir el seu exercici (article 3). El Consell Constitucional va esmenar el 1991 l’anomenat Estatut Joxe per a Còrsega, impulsat pel ministre socialista Pierre Joxe, que parlava de «poble cors», perquè era «contrari a la Constitució, la qual només reconeix el poble francès, format per tots els ciutadans francesos sense distinció d’origen, de raça o de religió».

Més enllà de les bones intencions, la Constitució espanyola de 1978 –a diferència de la francesa– proclama en el seu preàmbul la voluntat de «protegir tots els espanyols i pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions», reconeix en el seu article 2 «el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions» i defineix en el seu article 3 el castellà com a «llengua espanyola oficial», però reconeix que «les altres llengües espanyoles seran també oficials a les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts».

Notícies relacionades

¿El català, en perill d’extinció? ¿Què diuen les dades?

El català resisteix amb dificultats a Barcelona: mínim històric del 38% en l’ús

En resum, en matèria de diversitat lingüística i de pluralitat territorial, l’anomenat règim del 78 d’Espanya va molt més enllà que la República francesa. La consellera Vilagrà ha caigut en el mateix error que va cometre el president Aragonès en l’última cimera hispano-francesa de Barcelona quan va demanar l’aval de l’oficialitat del català a Europa i es va oblidar de demanar-la a França. El relat processista dibuixa una realitat paral·lela; també en matèria de llengua: ja voldrien per a si les escoles de la Catalunya francesa que se’ls imposés un 25% de català i un 75% de francès (l’equació inversa de la judicialització de la política i la llengua a Espanya que criticava Vilagrà a Elna).

Aquest dèficit francès, en el pla autonòmic, no és a la diana del Govern de la Generalitat. La seva consellera de Presidència es desplaça als Pirineus Orientals en plena campanya municipal catalana mentre oblida també una altra dada: Perpinyà, la capital de l’anomenada Catalunya Nord, té des de les municipals del 2020 un alcalde lepenista. ‘Je ne comprends pas’.