2
Es llegeix en minuts
Vinícius, heroi assenyalat

EFE/ Julio Munoz

¿Calen més proves? Vinícius és, ara mateix, el millor futbolista del món, el més desequilibrant, el més temut. El seu brutal canvi de ritme és insostenible per a qualsevol defensa. Ni ràpid, ni fort, ni expert ni amb ajudes: tots sucumbeixen davant d’ell. A més, és insaciable, mai es rendeix, sempre en vol més. Quan als altres els crema la pilota, quan ningú mira de cara l’adversitat, apareix ell amb una desimboltura insultant. Ja ho va demostrar amb 18 anys posant-se l’equip a les espatlles i aixecant els espectadors dels seients. Ho tenia tot. Menys el gol, que se li resistia i que el va convertir en carn de mems.

Va ser una època dura per a ell. Les burles per la seva poca capacitat golejadora es multiplicaven. Les seves fallades eren virals. Es començava a dubtar seriosament si el millor era una cessió o fins i tot un traspàs. I, resulta, que va aguantar, es va fer fort i va guanyar la confiança necessària per convertir-se en el que és avui. A Sevilla, el Madrid va guanyar la Copa en una final que va tenir com a gran protagonista el brasiler, com no podia ser de cap altra manera. Ho va ser pel toc futbolístic i el no futbolístic. I aquest és l’altre gran debat entorn d’ell.

Notícies relacionades

Vinícius es va encarar amb els rivals, va celebrar un gol a la seva cara, es va dirigir al públic de l’Osasuna tocant-se l’escut i es va descentrar en alguns moments amb les seves ja habituals protestes als àrbitres, als quals, per cert, no va saludar en l’inici de partit. Aquest no és el camí. Vinícius ha de fugir de les provocacions, que les pateix de manera habitual; dels insults, que els escolta amb freqüència, i de tot allò que el pot allunyar del que és important, el futbol. Encara és jove i ha d’aprendre certes coses. Per exemple, a escoltar aquells que li diuen la veritat i no els palmers que li xiuxiuegen a l’oïda que tot el que fa està bé i que a Espanya se’l persegueix. Sempre buscant enemics externs, sempre malmetent. Quina llàstima.

Però tornem al que ens fa disfrutar. Obviant aquestes polèmiques, la realitat és que val la pena pagar una entrada per veure’l. I això hi ha pocs futbolistes que ho puguin dir. Que Vinícius continuï disfrutant, jugant a futbol com li agrada. I ja està. La resta, el que li sobra, desapareixerà més aviat que tard. Se’n diu maduresa.