‘Sálvame’ no era televisió porqueria

‘Sálvame’ va començar a vendre feminisme barat fa uns anys, amb la monumental merda dels documentals de Rocío Carrasco: una sintonització oportunista de la xafarderia a l’ambient Me Too, amb la mateixa senyora que abans escorxaven convertida en heroïna popular. El mateix programa que ha vexat infinites dones, de sobte era una Església de la Redempció dels Sants de l’Últim Minut. Elevaven pregàries, feien acte de contrició i contractaven sociòlogues i activistes de pa sucat amb oli en la seva tertúlia per donar un bany de legitimitat intel·lectual al que no era més que la mateixa porqueria de sempre.

Hipocresia

Interessant recordar una dada clau, un detall cronològic: l’aventura feminista de ‘Sálvame’ arrenca amb empenta després de l’escàndol que suposa que a la casa de ‘Gran Hermano’ hi hagi hagut un abús sexual contra una concursant borratxa, amb les càmeres gravant, i que la direcció hagi considerat convenient fer saber a la noia el que li ha passat mostrant-li el vídeo. En aquell moment, el feminisme devia estar fent la migdiada, com la meva àvia, durant l’emissió de ‘Sálvame’.

Notícies relacionades

¿Per què ha triomfat la docusèrie de Rocío Carrasco?

Illa, malgrat Sánchez

Respecto qui canvia de criteri, no qui utilitza les modes ideològiques a conveniència. El vessant progre de ‘Sálvame’ parla malament del progressisme que se l’empassa. Diu que les relacions són més importants que els principis. Diu que tot el que es diu forma part d’un guió. 

A mi, Jorge Javier Vázquez i el seu programa sempre m’han fet gràcia, de la mateixa forma que m’agraden les hamburgueses, la pizza congelada, el tabac i la cervesa. Accepteu vosaltres que us agrada l’olor de farlopa. Si necessiteu disfressar els vostres vicis de virtuts, sou uns hipòcrites.