Cinc raons de l’èxit

¿Per què ha triomfat la docusèrie de Rocío Carrasco?

Una entrevista amb la filla de Rocío Jurado tancarà aquest dimecres a Telecinco la sèrie documental sobre la seva vida, que ha despertat adhesions i crítiques, però que no ha deixat indiferent

¿Per què ha triomfat la docusèrie de Rocío Carrasco?
8
Es llegeix en minuts
Inés Álvarez
Inés Álvarez

Periodista

Especialista en programes de televisió i sèries

Ubicada/t a Barcelona

ver +
Marisa de Dios
Marisa de Dios

Periodista

Especialista en sèries i programes de televisió

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Espanya es divideix entre els defensors i els detractors de la docusèrie ‘Rocío Carrasco, contar la verdad para seguir viva’. I entre els que criden #Yosítecreo i els qui hi veuen un ‘business’ que s’han muntat la filla de la plorada Rocío Jurado i una cadena que sap explotar com cap altra el circ del cor. Des de la seva estrena al març ha sigut tema recurrent de debat, tant als platós d’altres programes de l’imperi Mediaset (com ‘Ya es mediodía’, ‘El programa de Ana Rosa’, ‘Sálvame’ i ‘Socialité’, els quals ha nodrit amb vísceres fresques), com al carrer.

Però el que ningú pot negar és que la docusèrie ens ha descobert conceptes que desconeixíem com violència vicària i llum de gas, i, sobretot, que ha mogut moltes dones a decidir deixar d’alimentar-los, trucant al telèfon de la violència masclista com a primer pas per acabar amb el seu calvari. Ja només per això mereix que figuri en la història de la televisió amb lletres d’or.

I aquest és precisament el motiu pel qual periodistes especialitzades en violència de gènere, entre les quals, Ana Pardo de Vera i Ana Bernal-Triviño, van entrar en el joc proposat per Tele 5. Perquè eren conscients que una cadena tan vista pot aconseguir molt més que els llibres i les conferències sobre feminisme. Tot i que hi hagi qui cregui que, al llarg de les setmanes, el fenomen hagi anat perdent força a base de filar molt prim i per l’absència d’autocrítica d’alguns d’implicats que, en el seu moment, van donar bola a qui la protagonista del programa acusa de maltractador (amb acomiadament fulminant, i exemplaritzant, just després de l’emissió del primer capítol, malgrat estar gravada temps enrere).

No obstant, aquest revolucionari format, amb segell de La Fábrica de la Tele i que ha aconseguit grans audiències (un 27,3% de quota de pantalla) davant èxits com ‘Mujer’ o ‘Mi hija’, que s’adrecen precisament al mateix ‘target’ (el femení), també ha vingut envoltat de clarobscurs, que en lloc d’entelar la seva trajectòria l’han mantingut setmana rere setmana líder a la seva franja. Tot un èxit. Perquè no oblidem, al final (o des del principi) és un producte televisiu. Però ¿quines han sigut exactament les claus d’aquest èxit? Les resumirem en cinc.

La protagonista: de nena consentida a víctima


Rocío Carrasco, la filla de Rocío Jurado, que a l’opinió pública es mostrava com una nena consentida que va voler ser model i després va provar amb la televisió, ha sigut durant anys un rostre habitual en aquest mitjà. No només com a protagonista del cor, sinó també com a presentadora i col·laboradora de ‘xous’ tan dispars com ‘Cita con Apeles’, ‘Día a día’, ‘Cada día’ (en aquests dos últims com a ‘noia María Teresa Campos’), ‘Hable con ella’ i ‘¡Qué tiempo tan feliz!’. Però últimament semblava que li havia agafat aprensió als platós. Li costava acostar-s’hi. Ho va fer l’any passat amb el seu fitxatge amb tota mena de luxes per a ‘Lazos de sangre’ de TVE-1, on comentava la vida dels famosos, tot i que ella guardés zelosament la seva.

Qui no escatimava a vomitar bilis sobre la relació amb la seva exdona era Antonio David Flores, així que entre el públic havia anat calant la seva versió. A les escasses aparicions televisives de Rociíto se sumava el misteri sobre què havia desencadenat l’abrupta separació dels seus dos fills, i més quan la més gran, Rocío Flores, ja s’havia introduït de ple en la maquinària Mediaset amb ‘Supervivientes’. Els mitjans havien anat desgranant informacions respecte al xoc entre mare i filla, però ella callava. Així que Mediaset es va apuntar un punt a l’aconseguir que s’obrís en canal. ¿Mitjançant taló milionari? Aquest secret és l’únic que continua guardat amb set claus. Sigui com sigui, el suculent negoci que suposa per a Tele 5 bé s’ho val. Ara el que guarda silenci és Antonio David. Diuen que a la seva versió li ha posat un preu elevat. Posats a imaginar, ¿què tal un ‘spin-off’ amb l’exguàrdia civil com a protagonista? En aquest món tot és possible. El 2019 ningú creia que hi hauria una pandèmia.

¿D’original format per dignificar una exclusiva a circ?


La participació com a col·laboradora estrella de Carrasco en ‘Lazos de sangre’, on es disseccionava la vida dels ‘vips’ a través d’un documental i un debat, va encendre la bombeta a Mediaset: un format així podria servir-li per donar-li presència a la bomba que anava a llançar ‘la filla de la més gran’, però partint d’una única protagonista (Rociíto trencant-se al rememorar la seva vida en 12 capítols, com si es tractés d’una sèrie de ficció, amb possible segona temporada inclosa) i potenciant al màxim la intensitat de les declaracions que nodrien l’apartat documental, preparat pels comentaris dels tertulians del debat posterior.

Aquí, Tele 5 va voler donar-li un toc de màxima serietat al tema no deixant-lo només en mans de periodistes del cor, sinó afegint l’aportació d’expertes en violència de gènere com Ana Pardo de Vera i Ana Bernal-Triviño, a les quals recorria la presentadora, Carlota Corredera (posicionada a mort a favor de la seva entrevistada, perquè no «es pot ser objectiva, cal ser al costat de les víctimes», tot i que li hagin caigut pals per totes bandes) per analitzar els punts més sensibles i donar el toc divulgatiu. La barreja de l’estil ‘Sálvame’ i de l’enfocament documental per dignificar l’exclusiva d’un personatge, a priori, del món rosa ha sigut una altra de les claus de l’èxit. Tot i que no hagi agradat a tothom: alguns només veuen el negoci o afirmen que s’ha acabat convertint en un circ (com bé descrivia Imma Sust en un article d’opinió en aquest diari)

La cuidada i gens innocent posada en escena


Una cuidada posada en escena, amb Rocío Carrasco, la protagonista, sola en una sala minimalista, vestida amb un vestit fúcsia (color femení, però poderós), pentinada amb un estil habitual en ella (mig cap amb ondes i l’altra mitja amb el cabell recollit, cosa que li dona un aspecte entre dolç i punk, de nou femení i poderós) i amb un projector en el qual es passen imatges per contextualitzar (un dels grans encerts) mentre sonen potents melodies (la banda sonora de la sèrie, per cert, és pràcticament la d’Eurovisió 2021). Per davant dels seus ulls, i els del telespectador, passen vídeos, retalls de premsa, s’escolten àudios... que documenten el seu testimoni. I li donen credibilitat. O això busquen, almenys.

En l’entrevista amb Rociíto emesa en directe a meitat de la docusèrie, la secunden multitud de pantalles en les quals apareixen amics i familiars que l’acompanyen. El telespectador assisteix a aquest remolí de records com un amic que s’ha convidat a veure de prop un passat devastador que desconeixia. I que acaba plorant amb qui l’ha patit. Per a altres, en canvi, la postura espaterrada sobre el seient de la protagonista i les abundants pauses només fan que suggerir-li una estudiada teatralització del seu relat. Amb la qual cosa, s’apliquen a desxifrar el seu llenguatge del cos, les seves paraules. Per enxampar-la en una incoherència. La qüestió és que uns i altres queden atrapats. I en volen més. Tranquils, són 12 capítols. I per si no fos poc, de tant en tant hi ha entrevistes en directe amb Rocío Carrasco explicant-se. Aquest dimecres, sense anar més lluny, n’hi haurà una altra, a tall d’epíleg.

La sorprenent (i insuficient) autocrítica dels mitjans


La docusèrie havia nascut amb la intenció de destapar la personalitat maltractadora del marit, que durant 25 anys apareixia desenfocada després de la imatge pública de dona i mare malvada, que s’havia projectat de l’ara presentada com a víctima. Però el que ningú esperava és que, de passada, també es posés el focus en la premsa del cor. Un programa de Tele 5 aixecava l’alfombra per mostrar una cosa intangible que desprenia pudor. Això no passa cada dia. La premsa del cor, que en els últims temps s’havia instituït en jutge, reconeixia que s’havia extralimitat en el seu paper i admetia la seva part de culpa al donar pàbul al botxí i condemnar la víctima. Tenia el seu morbo veure, en el debat posterior a l’emissió, com tertulians de l’univers ‘Sálvame’ s’enfonsaven al sofà admetent-ho, amb la presentadora, Carlota Corredera, defensora sense fissures de la veritat de Carrasco, aixecant la batuta per entonar tots a cor un esperat ‘mea culpa’. Tot i que hi hagi hagut notables silencis. I algun molest gall (¿Kiko Matamoros, per exemple?).

Notícies relacionades

Un lloc on veure reflectides les misèries


La sorpresa inicial era comprensible. Tele 5, amb un perfil molt específic, es llançava amb un format que, a part de donar veu a una famosa de paper cuixé, una cosa a la qual ens té acostumats, enarborava la bandera del feminisme posicionant-se a favor de la víctima. I la reacció d’aquests més de 2,5 milions de telespectadors (van ser la barbaritat de quatre en el primer programa), dones majoritàriament, no es va fer esperar. Moltes van descobrir termes desconeguts com violència vicària i llum de gas. D’altres es van adonar que era això precisament el que els passava. I van augmentar les trucades al 016 de la violència masclista en un 42%. Fins i tot va calar el missatge en algun home. El debat generat era evident, i si no veies la ‘docusèrie’ no tenies tema de conversa l’endemà (tot i que abunden els que opinen sense veure-la). D’altres, simplement, assistien a un espectacle addictiu: el de veure que els rics també ploren. Hem passat un any horrible, estem en ero, sense expectatives o sense trobar parella per culpa de la pandèmia, però pitjor ho passa Rociíto, escolta. Som així. I algunes teles ho saben.