Imaginar el futur Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Optimisme i esperança
A Martin Luther King se’l recorda per haver dit tinc un somni, no per haver dit tinc un pla estratègic
Martin Luther King.
Vivim temps convulsos perquè no som capaços de pensar el present ni d’imaginar el futur. Ens conformem amb fer previsions i projeccions, d’on surten perspectives diverses, a gust del consumidor. Com més pronòstics fem, més mancats de visió estem. El debat sobre el futur s’ha reduït a un debat entre optimistes i pessimistes, cada un d’ells armat amb la seva bateria de dades, que enarboren com un avís inexorable d’allò que passarà. Hem tornat a la vella confrontació entre apocalíptics i integrats davant allò que passa i allò que s’anuncia, sigui quin sigui el tema: la intel·ligència artificial, el canvi climàtic o el futur de la democràcia. Però els uns i els altres tenen un tret en comú: parlen com qui fa la previsió del temps, ja que avui els meteoròlegs s’han convertit en el patró per parlar del futur. Es tracta, simplement, de tenir les millors dades, els millors processadors, els millors models, i pronosticar què s’esdevindrà inexorablement. Amb un tret comú: sigui el que sigui, nosaltres no podrem fer res; només adaptar-nos, ja que és un fenomen que escapa de la nostra intervenció. Apocalíptics i integrats, optimistes i pessimistes són variants d’un únic personatge: el meteoròleg del futur.
Entretots
Semblaria que han ressuscitat Dante, i que el seu punt de partida és el frontispici de l’Infern: deixeu tota esperança, els que aquí entreu. Compte, no perquè estiguem entrant a l’infern (res més oposat als optimistes de tot tipus), sinó perquè l’esperança és una paraula que cada vegada desapareix més del vocabulari. Avui tenim pronòstics, previsions, projeccions, escenaris... però no esperances. I hem oblidat que a Martin Luther King se’l recorda per haver dit tinc un somni, no per haver dit tinc un pla estratègic.
Hem de recuperar l’esperança. I començar per recuperar la paraula, en tota la seva densitat. Perquè l’esperança no és allò del que ens parlen els mel·liflus del tot anirà bé. I encara menys l’empara dels poc realistes, sinó tot el contrari: és el territori dels autèntics, radicals realistes. L’esperança no respon a la seguretat dels que saben què els passarà als humans, sinó al desig dels que busquen una qualitat humana més gran. L’esperança no la mou la garantia d’arribar a l’èxit, sinó l’anhel d’un món on valgui la pena i tingui sentit parlar d’humanitat. Perquè no es tracta només de millorar la vida, sinó també de créixer cap a una vida millor. Els plans estratègics ens donen objectius, els somnis ens nodreixen l’ànima i en el vincle entre els dos construeix el seu espai l’esperança. Que ja no parla d’èxit, sinó de sentit. Altrament, podríem repetir col·lectivament l’acudit del metge que surt del quiròfan i diu: l’operació ha anat bé, però el pacient ha mort.
Esperança
El problema dels nostres dies no és l’optimisme (o el pessimisme) sinó l’esperança. Perquè l’esperança no nega la por, però no es defineix per anar contra la por, sinó per crear orientació i sentit. No se sosté sobre l’opinió, sinó sobre el criteri. No parla de la necessitat de l’humanisme per dir-nos el que estem perdent, sinó per preguntar cap a on volem anar. El debat entre optimistes i pessimistes és un debat sobre qui té raó, i sobre la recerca de dades que justifiquin el que no pot ser de cap altra manera. En canvi, l’espai de l’esperança és el diàleg sobre allò possible –per amagat que estigui– i el compromís per fer-ho efectivament possible. Per això el fruit de l’esperança no és augmentar el nombre de contactes i de seguidors, sinó crear vincles i cuidar-los. I proposar un horitzó d’esperança a qui sembla que no tenen dret a tenir-lo.
Notícies relacionadesHem de tornar a deixar espai a l’esperança. Cal tornar a donar carta de naturalesa a la paraula, sense abaratir-la, sense convertir-la en refugi d’il·lusos i ignorants. I aclarint quina esperança i per a qui (entre d’altres: per als qui no volen confondre un somni amb un pla estratègic o amb una previsió).
Perquè el pitjor que ens pot passar és que l’espai públic l’ocupin optimistes sense esperança.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
