Sol, gespa i calendari

A Xavi li molesta el sol. També, la gespa seca i alta. D’acord. Ancelotti, al seu torn, malparla del calendari, que coneix des de fa molt temps, perquè està massa carregat. Tots dos tenen raó, amb matisos, sobretot en el cas de les condicions meteorològiques a què al·ludeix l’entrenador del Barça. Però el que més em crida l’atenció és que es lamentin els que més tenen. Els dos poderosos.

El Barcelona juga poques vegades a primera hora de la tarda, molt poques. Altres equips pateixen el sol més sovint. O pitjor, juguen els dilluns, un dia estrany per al futbol. Quant a la gespa seca o llarga, són estratègies de cada entrenador, però hi ha unes normes que marca LaLiga i que tots han de complir. I que sapiguem, es compleixen. El mateix passa a la Champions.

Entenc el que vol dir Xavi, el futbol de toc que pretén executar pateix si la gespa no és una alfombra i el sol enlluerna i escalfa. Però jo era fan del futbol amb fang en aquells camps impossibles, amb pilotes bombades constantment perquè la pilota no rodava prou. El vell Atocha, a Sant Sebastià, era una passada. Pura passió, pur esforç. Un altre futbol, segurament, menys tècnic i en què la casta i la intel·ligència manaven. Però l’aficionat disfrutava de valent.

Ancelotti i el calendari impossible

En aquests camps, per cert, continuen jugant molts xavals o aficionats. No crec que dos centímetres d’alçària de la gespa siguin els culpables dels badalls a què ens ha sotmès en alguns partits l’equip de Xavi, la veritat. I ara parlem d’Ancelotti. És clar que té raó quan es queixa d’un calendari impossible, sobretot aquesta temporada de Mundial a l’hivern. És una bogeria, hi ha partits cada tres dies, amb prou feines es poden assajar conceptes tàctics i els futbolistes es passen les setmanes viatjant. Sí, no és el més idoni.

Però la realitat és que el Reial Madrid, i també el Barça, disposa d’una plantilla molt àmplia, gairebé amb dos onzes de garanties per afrontar diverses competicions. El problema del cansament sorgeix quan tens jugadors com Hazard o Mariano, que ni hi són ni se’ls espera (quina temporada estan fent). Així les rotacions resulten molt més complicades, és clar, i els titulars acumulen minuts i fatiga. Però tant se val. Queixem-nos. Potser és bo per a la salut.

Quin futbolista té el Madrid amb Camavinga. Insultantment jove, poderós físicament, tècnic... Un diamant en brut que cada setmana sorprèn una miqueta més. Pot marcar una època si continua creixent així.

Preocupant situació del Betis. A Pellegrini li ha caigut l’equip, ja no juga amb l’alegria de fa uns mesos. La primera part a Pamplona va ser pèssima. La Champions s’allunya i les males cares s’acosten. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Era un partit en què qualsevol cosa que no fos guanyar suposava un drama. El València va treure l’orgull a Elx i surt dels llocs de descens. Quin patiment per a una de les millors aficions d’Espanya.

El cas del Màlaga i Pellicer al capdavant mereix un monument. «Sí que es pot», cantaven els aficionats del Màlaga a Lugo. Amb raó, una altra victòria i cada jornada una mica més a prop del miracle.