Superilles a Barcelona: la temptació ruralista

Barcelona fa dècades que pacifica el trànsit, construint pàrquings municipals, millorant el transport públic, convertint en zona de vianants les zones històriques i molts eixos comercials, introduint la bicicleta, ampliant les voreres, construint nous parcs i recuperant interiors d’illa. Però el que ara es pretén és una ruptura, un salt d’escala, la destrucció de la funció de l’Eixample, de la trama Cerdà i la seva eficiència, el que repercutirà negativament sobre el conjunt de la metròpolis. José Antonio Acebillo, que durant dècades va ser el responsable de la planificació urbanística de Barcelona, recordava en un article a la revista ‘Política&Prosa’ (‘En defensa de l’Eixample’, núm. 50) que el districte central, amb un espai que es dedica en un 39% a l’activitat econòmica, produeix un «efecte crida» interior i exterior que genera un protagonisme de la capital catalana en el context global, cosa que es tradueix en qualitat de vida, riquesa i llocs de treball. Perquè no està res clar com afectarà aquesta irracional restricció de la mobilitat a l’activitat econòmica, una prohibició que tampoc té en compte les noves tecnologies no contaminants. Generarà més desigualtats quant al valor dels immobles, la viabilitat dels negocis i augmentarà, com ja passa ara, els embussos circulatoris, amb el consegüent empitjorament de la contaminació. La conversió en zona de vianants del carrer de Consell de Cent, per exemple, carrega el trànsit sobre el carrer de València, ¿és just per aquests veïns?, ¿què té de progressista la nova discriminació? 

Notícies relacionades

Trias descarta tirar enrere les superilles si és alcalde de Barcelona

Barcelona firma un acord amb 12 ciutats europees per seguir amb la filosofia de les superilles

La destrucció del disseny isotròpic i fractal de l’Eixample, de la simetria i igualtat, tindrà negatives afectacions en l’economia, però també en termes socioculturals. En lloc d’acostar-nos al plantejament d’Idelfons Cerdà, recuperant interiors d’illa, s’opta per enjardinar el carrer, suprimint la calçada, creant una plataforma única reservada al passeig, els jocs infantils, etcètera. Es permet l’accés als vehicles dels residents amb pàrquing, als serveis d’emergències i per a la distribució de mercaderies, que hauran d’esquivar innombrables obstacles de mobiliari urbà. Hi ha enormes interrogants sobre com es gestionaran aquests fluxos en unes àrees tan densament poblades i amb tanta activitat econòmica, sense que molts negocis pateixin. 

Per descomptat que tot es pot replantejar, també l’Eixample. Però el projecte dels eixos verds, les anomenades superilles, no es recolza en cap estudi d’impacte. Darrere no hi ha cap estratègia global, és un urbanisme anomenat «tàctic» que apel·la a les emocions, a la pulsió ruralista de qui viu al mig de la metròpolis. Es fa per força, sense que ningú ho hagi demanat, sense cap estudi de mobilitat que hagués de ser preceptiu, i sense consultar-ho amb els experts i la ciutadania. I si surt malament, és irreversible, tant per l’alt cost de tornar al model original com pel calvari d’unes noves obres. Dels vuit anys de Colau al capdavant de l’ajuntament aquesta és la pitjor herència, gairebé tan desastrosa com la de ficar el tramvia per la Diagonal quan hi ha fabulosos autobusos elèctrics que ho farien millor i més barat, sense necessitat de cap reforma integral. ¿Potser no recorda que els barcelonins hi van votar en contra?