Gérard Depardieu, el gamberro més talentós

Va néixer el 1947, encara la postguerra, i la seva família no tenia ni un franc que no fos estrictament per menjar. El seu pare, un alcohòlic analfabet. La seva mare, una dona destruïda que va intentar avortar-lo. Va abandonar el sistema escolar als 14 anys. Només va aprendre a llegir i escriure fluidament més tard. Tres anys després ja era a París. Va treballar per a un contrabandista de tabac. De porter en bars i sales de ball. Va robar cotxes. Segons explica ell mateix en les seves memòries, abans, al seu Châteauroux natal, amb tot just 10 anys, es prostituïa amb camioners. Una lluita diària aferrissada per la supervivència.

Quan a París es matricula en una escola d’actors té una sort descomunal: Jean-Laurent Cochet, el gran educador del teatre francès, es fixa en ell. Hi veu un jove amb un potencial excepcional i el converteix en el seu deixeble. Moltes vegades li pagarà un entrepà o una truita amb una ampolleta de vi. Perquè pugui continuar treballant i estudiant. Depardieu s’entrega desmesuradament a l’actuació. S’empassa els papers sense deixar res fora, com fa amb les cuixes de be. Però continua agafant borratxeres èpiques. I el fan fora de les pensions. I roba algun admirador homosexual.

Tot comença a canviar després del 68, que en aquell moment l’actor en potència va voler una vaga estudiantil més; ara pensa que va ser una intranscendent rebel·lió de ‘pijos’. Filma una desena de curts i llargs en un lustre fins a l’èxit d’una pel·lícula que es va titular a Espanya ‘Los rompepelotas’ (1974), dirigida per Bertrand Blier, salvatge, bonica, trepidant i melancòlica història de dos companys lliures i rufianescos. Depardieu sembla en el film un tros de veritat tret directament de la vida. És pura esplendor. A partir d’allà ascendirà al cel filmant amb Godard, Truffaut, Pialat, Resnais. I als noranta fa de tot: de Cyrano a Obèlix. Quan sembla una figura ja rutinitzada per les grans produccions i els premis i distincions del cine i l’Estat francès, ofereix un recital d’intel·ligència, expressivitat i contenció interpretant un tardoral Maigret a la pel·lícula homònima dirigida per Patrice Leconte l’any passat. ¿Està millor que Jean Gabin? No. Tampoc pitjor. Gabin era un actor menys explosiu i carnal però potser més emocionant i eficaç, i un home molt més decent.

Notícies relacionades

Depardieu: «Soc innocent, no tinc res a témer»

Naturgy: no tots els fons són iguals

Perquè ha començat a caure una tempesta sobre Depardieu i no té aparences d’amainar. Més aviat al contrari. El desembre del 2008, una actriu, Charlotte Arnould, va presentar càrrecs de violació contra l’actor. Després d’un ràpid arxivament es va obrir el cas de nou el 2020, encara no hi ha sentència. Ara són 13 les dones (actrius, tècniques, becàries) que l’acusen d’agressions sexuals en una investigació periodística publicada per Mediapart. Tot i que encara no ho han fet algunes de les afectades, amb tota seguretat, acudiran a la justícia.

Depardieu ho ha negat tot. Des del 2013 té la nacionalitat russa, concedida directament per Putin, a qui ha ensabonat patèticament –tot sigui per eludir els impostos– per més que afirmi ara que rebutja la invasió d’Ucraïna. També circula el rumor que li han concedit la nacionalitat als Emirats Àrabs Units. La major part del seu temps el passa navegant pel Mediterrani i és altament probable que en els pròxims anys navegui més que mai i s’abstingui de trepitjar França gaire sovint. És difícil que una citació judicial arribi puntualment a un iot.