Àgora Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Demòcrates incongruents
La tragèdia de l’Afganistan ens dona una oportunitat per demostrar que el nostre compromís amb els drets humans no és només retòric
El 15 d’agost del 2021 la Leila va entrar en pànic quan es va assabentar que els talibans estaven ja a Kabul i havien alliberat tots els criminals que complien condemna a la presó. La Leila ‒que en realitat té un altre nom, que no podem desvelar per motius de seguretat‒ era fiscal. Durant quatre anys havia acusat amb èxit terroristes, assassins i agressors sexuals i ara totes les persones que ella havia fet condemnar estaven lliures i algunes, fins i tot, formaven part del nou govern.
Tot i tenir només 28 anys, la Leila ja era vídua. El seu marit, advocat, havia mort el 27 de gener del 2018 en un atemptat suïcida dels talibans i s’havia quedat sola amb un fill acabat de néixer. Va ser un cop fort, però ella va seguir lluitant a diari perquè el sistema judicial afganès garantís els drets humans i, en especial, els drets de les dones.
La victòria dels talibans va posar fi a aquest somni. Per sort, la Leila, el seu fill i la seva germana petita es van poder salvar ‒de moment‒ entrant il·legalment al Pakistan. Però aquest país no és un lloc segur. El Pakistan no ha ratificat la Convenció de Ginebra del 1951 i els refugiats afganesos sense visat hi viuen amb la por de ser deportats a l’Afganistan en qualsevol moment.
El novembre del 2022 el cas de la Leila va arribar a la Clínica Jurídica de la Universitat Pompeu Fabra. La Clínica és una iniciativa solidària en què professorat i estudiants de la Facultat de Dret col·laborem amb advocats en la defensa gratuïta de casos reals amb especial interès acadèmic i social. El 25 de novembre del 2022 la Clínica va demanar a l’Ambaixada d’Espanya al Pakistan una autorització urgent per traslladar la Leila, el seu fill i la seva germana petita al nostre país, per tal de sol·licitar asil. Aquest procediment de protecció internacional està previst a la llei i té una tramitació senzilla: l’ambaixador mira els documents, fa una entrevista als peticionaris i, si considera que la seva integritat física està en risc, n’autoritza el trasllat a Espanya. El problema és que l’Ambaixada a Islamabad té centenars de peticions sobre la taula i la tramitació tarda molts mesos. Hi ha casos com el de la Leila que no poden esperar.
És urgent que el Ministeri d’Afers Estrangers destaqui de seguida personal de reforç a l’Ambaixada espanyola al Pakistan i que es prioritzin els casos que presenten elements de risc indiscutibles (ser fiscal) i circumstàncies personals d’especial vulnerabilitat (ser dona sola amb un infant al Pakistan).
Entretots
La tragèdia de l’Afganistan ens dona una oportunitat per demostrar que el nostre compromís amb els drets humans no és només retòric, sinó que com a país i com a societat sabem passar de les paraules als fets. Les democràcies occidentals no resultem creïbles als països emergents si abandonem a la seva sort les persones que han arriscat la seva vida per defensar l’Estat de dret. No hi ha millor servei a la causa de la tirania que ser uns demòcrates incongruents.
