L’espiral de la llibreta Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
‘Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur’
Una llibreta groga, una tarda de teatre i Kenzaburo Oé
Despertar primaveral, dispers, sense metxa per escriure. Copiaria lletra per lletra el text que utilitzen els maquetadors com a plantilla per provar tipografies i dissenys de pàgina, un text fals que sembla una imitació del llatí i prové d’un tractat de Ciceró on parla del dolor i de la condició humana: «‘Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Fusce at rutrum lorem, ut mattis tellus’». Encara és aviat. Surto a fer unes encàrrecs precipitada, ‘lorem ipsum’, i al costat dels contenidors de la cantonada apareixen les restes d’una vivenda esventrada: un abric deslluït, una sabata desaparellada, pots de vidre dels que s’emmagatzemen a la cuina per conservar porcions del no-res. De vegades, quan sobrevé una mort, qui buida pisos s’aplica en l’afany a preu fet. Entre els trastos, es distingeix una llibreta de color groc de palla. La temptació irresistible de fullejar-la.
La cal·ligrafia és clarament femenina per les volutes corínties de les majúscules. En realitat, es tracta d’una agenda de telèfons destinada exclusivament a les botigues i parades del mercat on la senyora adquiria els aliments, el peix, la fruita i la verdura, els dolços. Li encantava el pollastre, com a Napoleó. L’imagino prima i resolutiva, potser professora jubilada. Suscita tendresa la seva meticulositat perduda. Una vida simplificada a l’estómac. La solitud. Deixo la llibreta on era, i segueixo amb les meves coses.
Entretots
AL TEATRE
Sis i mitja de la tarda. Arribo pels pèls al Teatre Nacional de Catalunya, a punt que comenci la peça teatral ‘La veu de la vergonya’, dirigida per Pere Borrell i interpretada per alumnes de l’institut escola Rec Comtal, de la Trinitat Vella, i membres de la fundació Aspace, dedicada a l’atenció de persones amb paràlisi cerebral. Un muntatge difícil. No vull imaginar la d’hores que han hagut d’assajar per aconseguir la interconnexió dels dos mons, el d’un grapat d’adolescents plens de dubtes, desorientats, i la vulnerabilitat d’uns éssers lligats a una cadira de rodes, amb dificultats cognitives, motrius i de la parla, amb unes ganes de viure enormes. Junts en un procés de creació artística. Bravo.
A LA NIT
Torno a casa com un mitjó. L’escriptor Rafael Maldonado em regala una frase de Kenzaburo Oé, mort a Tòquio el 3 de març: «Em vaig fer escriptor per reflectir el dolor d’un peix. I avui em sento, sobretot, un professional de l’expressió del dolor humà, que persegueixo mostrar amb la precisió més gran possible». I, de sobte, tot el dia cobra sentit. El peix que s’agitava clavat a l’ham, el peix que va pescar sent un nen i que li va fer pensar en tant dolor inexpressat. ‘Lorem ipsum’.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
