L’espiral de la llibreta Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
L’avi Cebolleta parla amb els adolescents
El trànsit a l’edat adulta i l’addicció al maleït mòbil
L’avi Cebolleta, recordaran els més veterans, portava un peu embenat per la gota, tenia una barba profètica i deixava anar unes brases abrusadores. Tothom el defugia a les historietes del ‘DDT’, inclòs el lloro Jeremías, quan el vellet començava a donar la tabarra amb les seves gestes bèl·liques a la guerra de Cuba o amb les tropes de l’imperi britànic: «En certa ocasió, anava jo al capdavant dels meus sipais, quan bla, bla, bla». En la fraseologia popular, l’avi Cebolleta s’ha convertit en sinònim d’algú que tendeix a posar-se pesat amb el relat de les seves batalletes, i així solc sentir-me cada vegada que torejo amb adolescents. No sé bé on col·locar-me.
Em va passar l’altre dia a Palamós. Un institut em va convidar a xerrar amb alumnes de batxillerat sobre la vocació literària, sobre l’exercici del periodisme. ¿Com explicar-los que no existia internet sense assemblar-se al iaio del còmic? Explicar-los que, quan va caure el mur de Berlín, va caldre baixar a les catacumbes de l’arxiu a buscar carpetes amb retalls per repartir-nos la feina d’explicar el daltabaix, dossiers amb epígrafs que deien: «Cronologia de la guerra freda», «RDA (Economia)», «Biografia d’Egon Krenz». I escriure a pedal. Cebolletisme pur.
Entretots
SET INSACIABLEEl salt generacional s’ha convertit en disciplina olímpica. El trànsit de la infantesa a l’adolescència i després a la vida adulta ara resulta més complicat que mai, no només perquè s’ha fet miques el pont penjant –l’ascensor social, l’accés a la vivenda mitjançant l’estalvi–, sinó per la irrupció d’internet i les xarxes socials. Amics profes, amics pares, et parlen de nois que es queden fins a les quatre del matí enganxats al mòbil, i després no n’encerten ni una. La generació Z, zeta de zombi. Volen pasta ràpida. No toleren bé la frustració. Són ultraperfeccionistes. I els miratges d’internet els desperten una set insaciable.
En l’educació sentimental, hem passat del cop de sabatilla a casa i la dialèctica del «no, perquè ho dic jo, i punt», a certa deixadesa perquè no ens dona la vida, a una laxitud que no imposa límits. L’altre dia, en ‘El País’ venia una entrevista amb el psicòleg clínic Francisco Villar, de l’hospital de Sant Joan de Déu, expert en la salut mental dels menors, on advocava perquè els nois només poguessin accedir a les plataformes socials a partir de certa edat, com passa amb el carnet de conduir. Fa pensar. No es tracta de peroracions de l’avi Cebolleta: a la selva d’internet udolen les bèsties, llops amb les dents molt blanques.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
