Una careta de Puigdemont: Vivales d’aparador

-Papa, ¿aquest no és en Puigdemont? -a vegades oblida que Puigdemont va deixar fa temps de ser Puigdemont, té només 13 anys, ja n’aprendrà.

-Es diu Vivales, fill meu. I sí que ho és.

Allà hi havia la careta de cartó del Vivales, imagino que per si en aquest carnestoltes alguna comparsa tenia ganes de riure’s del procés, cosa gens senzilla, tot comediant sap que és difícil fer sàtira sobre el que és en si mateix una broma. O tal vegada per fer-la servir en atracaments a bancs i joieries, si els malfactors nord-americans s’oculten -almenys així surt als films- darrere d’una careta d’en Nixon o d’en Trump, potser els catalans opten també pel seu president més ridícul per no ser reconeguts. Fos com fos, qui havia de ser el líder que ens conduiria a la republiqueta es trobava al costat de la careta d’un ase, i d’això es dedueix que en aquell comerç ordenen les disfresses segons el coeficient intel·lectual dels personatges representats. L’aparador el culminaven una disfressa de Blancaneu, una altra de domador i un parell de Barbie i Ken. Ni confeccionat expressament per assenyalar que el procés va ser primer un conte, es va convertir després en un circ i no es va consumar per simple falta d’atributs.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Per al que ha quedat, el pobre home. El Vivales no haurà aconseguit passar a la història, però ja és figura carnavalesca, cosa que s’avé molt més a la seva personalitat. Que hagi acabat convertit en disfressa de carnestoltes és una qüestió de justícia, tot i que per mor del realisme la careta hauria de ser de formigó armat i no de cartó, però és clar, llavors seria molt menys manejable.

Amb tot, vaig acabar prometent-li a l’Ernest que li compraria la careta. Potser a força d’usar-la s’imbueix de l’esperit del Vivales i aconsegueix viure per sempre sense treballar, a costa dels altres. No hi ha més gran orgull per a un pare que saber que al seu fill no li faltarà mai de res.