La banca i el petit estalviador

Malgrat assumir la singularitat d’un negoci bancari que s’enfronta, a més, a escenaris carregats d’incerteses, no s’arriba a comprendre el perquè de la seva actitud. El benefici a curt termini d’aquesta política no compensa en absolut el perjudici reputacional per al sistema financer en el seu conjunt.

Notícies relacionades

Guanyar versus governar

Les veus de les víctimes

Així ho vaig sentir quan, fa poques setmanes, em va sorprendre una llarga filera de persones que, en un gèlid matí madrileny, atenien pacientment que el Banc d’Espanya obrís les portes. Al preguntar-los el motiu de l’espera, em van indicar que pretenien adquirir lletres del tresor, que ofereixen una rendibilitat pròxima al 3%, i van criticar agrament la banca privada per les dificultats que els plantejaven per comprar aquest deute públic. Assenyalaven que des de les sucursals es pretenia que invertissin en actius de rendibilitat poc més que simbòlica o en productes de més risc. Una indignació augmentada al referir-se als beneficis de la banca, els salaris dels seus alts executius i la rapidesa a què van traslladar la pujada de tipus a les hipoteques.

El candent cas Ferrovial, més enllà de les posicions respectives, és un senyal del moment tan complex i amenaçador que vivim. La fractura entre uns i d’altres és cada vegada més gran i tot apunta a dues possibles sortides del creixent embolic en què ens anem sumint: o ho resolem per força o reconduint el malestar generalitzat des de l’empatia. En cas d’entendre el moment, la banca no pot trigar a reconèixer millor els dipòsits dels seus petits estalviadors. No tot és el compte d’explotació.